Durant les últimes dècades del segle XX, els valencians visquérem immersos en dos processos històrics que, amb entrebancs, possibilitaren la recuperació del nostre paper agent. Els valencians tornàvem a la tasca d’escriure la nostra història.
El primer procés, de tipus polític, consistí en la configuració de la nostra autonomia en 1982, reforçada en 2006 amb la reforma de l’Estatut. El segon procés, amb més implicacions socials, tractà la dignificació del valencià i de fer realitat allò que els legisladors havien validat en 1983 amb l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.
Des d’eixe moment, i pel que pertoca a la llengua, els successius governs han implementat polítiques lingüístiques de diferent orientació en educació. Per fer un breu repàs, per a acomplir la Llei d’Ús, l’Administració impulsà tres programes que o bé feien del valencià la llengua vehicular en les diferents assignatures, en el cas del Programa d’Ensenyament en Valencià —popularment conegut com a «línia en valencià»– i el Programa d’Immersió Lingüística, o bé ho feien del castellà amb el Programa d’Incorporació Progressiva. No obstant, este sistema de línies fon substituït pel model únic plurilingüe en 2018, el qual fixava un mínim d’un 25% i un màxim d’un 60% d’hores amb el valencià i el castellà com a llengües vehiculars i d’entre un 15% i un 25% amb l’anglés.
Els dos models han sigut qüestionats per les seues mancances respectives. El primer, per falta d’oferta. En total només un 40% dels centres de preescolar arribaren a oferir la «línia», xifra que disminuïa al 20% per a l’ESO i només un 10% en batxillerat. El segon, perquè tot i estendre l’ensenyament en valencià als municipis de predomini lingüístic castellà no eliminà l’exempció de l’ensenyament del valencià en dits municipis.
Entrant en matèria, la Llei de Llibertat Educativa actua com a modificació del model plurilingüe però no varia els percentatges substancialment en el predomini lingüístic valencià, no així en el castellà, a on el valencià queda reduït a l’assignatura lingüística mentre les famílies no trien com a llengua base el valencià. La principal novetat i la més criticada ha sigut «qui» tria els percentatges, passant de decidir-los el consell escolar per a tot el centre a elegir-los les famílies per a la unitat o aula dels seus fills a través d’una consulta telemàtica.
De fondo, cal destacar que la situació sociolingüística del valencià no és la més òptima. El valencià ha guanyat espais d’ús i ha recuperat transmissió intergeneracional en la ciutat de València i ciutats mitjanes com Gandia o Alzira. Tot i això, la seua vitalitat s’ha vist compromesa en el sud pel trencament de la transmissió. A més a més, fenòmens relacionats amb la globalització i la digitalització han fet del castellà la llengua hegemònica en els mitjans de comunicació, les xarxes socials i els continguts consumits en plataformes. A grans trets, hi ha hagut una davallada en l’ús en la zona valencianoparlant mentre en la zona castellanoparlant ha pujat el coneiximent de la llengua.
En este context, el valencià ha resultat ser la llengua triada pel 68% de les famílies que han votat en les comarques valencianoparlants i ha obtingut bons resultats en comarques tradicionalment castellanoparlants —La Serrania (52%), El Racó d’Ademús (36%) L’Alt Millars (35%), La Foia de Bunyol (33%), La Canal de Navarrés (31%). També hi ha que remarcar que més d’un terç (36%) dels votants de la ciutat de València han triat el valencià, de la mateixa manera que ho han fet un 24% dels de la comarca de L’Alacantí. És a dir, el valencià recupera terreny allí a on l’havia perdut a mitant segle XX.
La consulta ha servit per a radiografiar l’estat de salut del valencià, que ha aconseguit el 50,5% dels vots en tota la Comunitat i ha sigut l’opció majoritària en 17 dels 30 municipis més poblats —Castelló de la Plana, Gandia, Sagunt, Alcoi, Vila-real, Alzira, Mislata, Dénia, Burjassot, Ontinyent, Borriana, La Vila Joiosa, Aldaia, La Vall d’Uixó, Manises, Xirivella, Crevillent. En total, el valencià ha guanyat en 343 dels 460 municipis consultats —entre els que destaquen municipis de predomini lingüístic castellà com ara Llucena, Fanzara, Gàtova, Marines, Alpont, Xestalgar, Corts de Pallars, Teresa de Cofrents— i en 20 de les 33 comarques.
Les famílies amb fills escolaritzats en centres de titularitat pública s’han decantat majoritàriament cap al valencià (61,8%). El percentatge disminuïx en els centres privats/concertats al 35,9% en l’etapa de primària i al 28,6% en secundària. Estes últimes xifres, a priori baixes, emmascaren l’entrada de grups en valencià per primera vegada en centres concertats que fins ara havien optat per oferir el castellà com a llengua vehicular de la major part de les seues assignatures.
Els valencians hem triat en llibertat. I fent ús de la nostra llibertat hem triat mantenir el valencià en els centres públics del predomini lingüístic valencià, incorporar el valencià com a llengua vehicular en els centres concertats i privats i estrenar unitats amb el valencià com a llengua base en el predomini castellà. En definitiva, en un escenari complex pels factors anteriorment comentats, el valencià ha reeixit com a opció del conjunt de la ciutadania, transversal geogràficament —perquè supera la frontera del domini lingüístic—, socialment —perquè entra en centres de diversa titularitat— i culturalment —perquè el trien tant valencians d’origen com d’adopció.
La consulta, a fi de comptes, ha deixat un resultat que ha de ser interpretat per l’Administració en el següent sentit: la ciutadania demanda polítiques públiques de promoció i recuperació del valencià. Estes han de ser decisives i han de garantir els drets lingüístics de la ciutadania en, este cas, en l’educació. La ciutadania, fent ús efectiu de la seua llibertat, ha triat que els seus descendents deprenguen en valencià i el valencià. I, efectivament, l’Administració ha de treballar en la consecució d’este dret per a fer efectiu el resultat de la consulta.
