Un any després de la DANA que va assotar València a l’octubre de 2024, el balanç deixa un llegat tangible i emocional, però també un catàleg de lliçons que ja estan influint en decisions públiques i hàbits quotidians. Com en altres tragèdies, l’episodi va obligar a repensar com ens informem, com ens protegim i com construïm per a conviure amb un risc que no desapareix.
Alertes, prevenció i coordinació
La població s’ha familiaritzat amb els colors dels avisos, les precipitacions sobtades o acumulades, la persistència de les tempestes i la temperatura de la mar. A força de colps, estos conceptes han passat del llenguatge tècnic al dia a dia. Així i tot, queden millores en la predicció i, sobretot, en la claredat de la comunicació perquè el públic interprete amb precisió què implica cada nivell de risc. Les webs i aplicacions d’organismes oficials, com Aemet, i d’entitats especialitzades oferixen dades en temps real i mapes de radar que ja formen part de l’hàbit informatiu; no obstant això, la seua lectura continua necessitant criteri professional, perquè un mal enteniment pot portar tant a la falsa confiança com a l’alarmisme.
L’anticipació administrativa també ha avançat. Especialment en l’àmbit local, s’han afinat la identificació de riscos concrets i els missatges a la ciutadania abans de cada episodi advers. Alhora, existix major consciència social que la realitat no sempre calcara la predicció: les alertes manegen forquetes i els núvols poden canviar ràpid i descarregar amb arbitrarietat. Eixe marge d’incertesa obliga al fet que les decisions preventives siguen flexibles i es revisen sobre la marxa, sense perdre eficàcia ni credibilitat.
Quan les catàstrofes superen uns certs llindars, aflora una altra carència: falta experiència i protocols clars de coordinació entre institucions. La resposta millora si el comandament, els rols i els circuits d’informació estan definits per endavant, per a evitar solapaments, temps morts i missatges contradictoris en moments crítics.
Urbanisme, desinformació i resposta social
La DANA va deixar una altra ensenyança central: fa falta un urbanisme més responsable. Després de l’episodi, s’han posat sota la lupa projectes assentats en zones inundables i s’han paralitzat en diversos municipis les conversions de baixos en vivendes, les més exposades a pujades sobtades de l’aigua. La magnitud de l’ocorregut espenta a repensar on i com es construïx i fins i tot a plantejar creixements en altura quan l’expansió perifèrica és problemàtica. L’anomenat ‘model IKEA’, vist en la ràpida recuperació de la superfície comercial a Alfafar en prescindir d’aparcaments subterranis i elevar les cotes, ha quedat com a referència. També ho ha fet la retirada de la mitgera de formigó en la principal entrada sud de València, la Pista de Silla, que va actuar com a dic el 29 d’octubre; eliminar obstacles que embassen l’aigua reduïx el mal quan arriben les avingudes.
Les grans obres de protecció van mostrar la seua utilitat. Després de la riuada de 1957, el llit del Túria es va desviar al Pla Sud, infraestructura que va ser clau perquè la capital a penes es vera afectada per les riuades, excepte en pedanies al sud del llit. Al mateix temps, eixe desviament ha funcionat com a barrera per al desguàs natural d’altres barrancs. Per això ja està en tràmit la connexió de llits, com el de La Saleta —el desbordament de la qual va arrasar Aldaia—, amb la desembocadura actual del Túria, amb l’objectiu de facilitar l’evacuació de cabals en els episodis més severs.
La informació falsa va ser una altra amenaça. Després de la DANA d’octubre de 2024, i també durant el recent pas d’Alice, van córrer per xarxes socials fotografies, vídeos i informacions que exageraven o distorsionaven la gravetat. Encara que la veritat sol imposar-se, el soroll dificulta la gestió de l’emergència i confon a la població. S’imposa reforçar els canals oficials i exigir una resposta política eficaç, amb dades constants i contrastades, reactiva, empàtica i connectada amb la gent, el millor antídot enfront de populismes i narratives extremistes.
En el pla laboral i ciutadà també va haver-hi avanços. Un mes després de la DANA es va publicar en el BOE el Reial decret llei 8/2024 amb un nou permís retribuït de fins a quatre dies per risc climàtic i canvis en l’Estatut dels Treballadors, a més d’ajudes i mesures fiscals per als afectats. Esta mesura reconeix que la seguretat ha de prevaldre en alertes roges i aporta un marc clar per a famílies i empreses. Al mateix temps, moltes veus han reclamat més formació de la població davant catàstrofes i han insistit en l’autoprotecció: saber com actuar, què evitar i com organitzar-se reduïx l’exposició al perill i descàrrega als servicis d’emergència.
Per damunt de tot, va destacar la resiliència. A l’ona de destrucció va seguir un tsunami de solidaritat i organització espontània: voluntaris amb pales i graneres, professionals que van renunciar a descansos o treballs per a ajudar sense cobrar i barris que es van coordinar per a sostindre als més vulnerables. Abans de pensar a reconstruir, i fins i tot abans d’alliberar de fang les seues cases, milers de persones es van adaptar a una nova realitat, van sobreviure dies sense aigua ni electricitat i van teixir xarxes de suport que encara perduren. Eixe capital social, nascut de la necessitat, és part de l’aprenentatge i un recurs imprescindible per a respondre millor a futurs temporals.
