Un any després de les riuades d’octubre de 2024 a la província de València, el balanç combina cicatrius materials i un aprenentatge col·lectiu. La societat s’ha familiaritzat amb conceptes com a colors d’avisos, precipitacions acumulades o persistència de tempestes, i les administracions han afinat la seua reacció. Així i tot, queden buits per cobrir en la predicció, en la manera de comunicar el risc i en la coordinació entre institucions quan l’emergència supera el que es preveu.
Avisos, prevenció i coordinació
Els avisos oficials han guanyat centralitat i moltes persones consulten diàriament webs com la de Aemet o aplicacions de radar. Eixa informació en temps real ajuda a prendre decisions, però requerix interpretació professional per a no generar alarmes injustificades o falses sensacions de seguretat. La clau és combinar els butlletins amb missatges clars i operatius: què significa cada nivell d’alerta, quines activitats convé ajornar i quines zones han d’evitar-se.
L’anticipació també ha millorat. Davant previsions d’episodis severs, els ajuntaments activen abans els plans locals, identifiquen punts crítics i tanquen accessos vulnerables. La població, per part seua, assumix millor que la realitat no té per què calcar-se a la predicció: les franges horàries són orientatives i un núvol pot descarregar amb arbitrarietat a pocs quilòmetres. Esta incertesa obliga plans flexibles i a prioritzar la seguretat per damunt de la rutina.
Quan l’emergència desborda l’ordinari, la resposta revela costures. Falten protocols comuns i experiència compartida per a coordinar en temps real a administracions, cossos de seguretat, servicis d’emergències i empreses de servicis bàsics. Sense un comandament clar, es multipliquen missatges i se solapen esforços. Estandarditzar procediments i canals de comunicació reduiria temps i errors.
La desinformació s’ha convertit en un factor de risc addicional. Durant la DANA de 2024 i el recent pas d’Alice van circular fotos i vídeos falsejats que exageraven la gravetat o confonien ubicacions. Reforçar els canals oficials, oferir dades contrastades amb regularitat i mantindre una comunicació empàtica i constant ajuda a desactivar faules i a orientar a la ciutadania enmig del soroll.
Urbanisme, obres i vida quotidiana
Les inundacions han posat sota lupa projectes alçats en zones inundables i han frenat, en diversos municipis, la conversió de baixos en vivendes. La magnitud dels danys espenta a repensar com i on es construïx, fins i tot a considerar que ciutats com València cresquen en altura davant les limitacions d’expansió perifèrica. L’anomenat ‘model IKEA’ —superfícies elevades i renúncia a aparcaments subterranis— ha demostrat que unes certes decisions de disseny reduïxen de manera notable l’exposició a l’aigua. De la mateixa manera, retirar elements que actuen com a dics involuntaris, com la mitgera de formigó en l’accés sud de la Pista de Silla, evita que la infraestructura es convertisca en barrera durant un xàfec extrem.
Les grans obres de protecció han complit la seua funció principal. El desviament del Túria després de 1957, el Pla Sud, va permetre que la capital patira molt menys que en catàstrofes històriques, encara que el seu traçat també ha dificultat el desguàs natural d’altres llits. Per a corregir eixe efecte, ja està en tràmit la connexió de barrancs com el de La Saleta —el desbordament de la qual va arrasar Aldaia— amb la desembocadura actual del Túria. La lliçó és clara: a més de l’obra troncal, cal ordenar la xarxa de drenatge secundària perquè l’aigua trobe eixida sense crear colls de botella.
El marc laboral també ha incorporat canvis. Després de la DANA es va aprovar el Reial decret llei 8/2024, que va introduir un permís retribuït de fins a quatre dies per risc climàtic i va modificar l’Estatut dels Treballadors, al costat d’ajudes i mesures fiscals per als afectats. Este pas permet prioritzar la seguretat en episodis d’alerta roja sense penalitzacions econòmiques, però exigix que les empreses definisquen protocols interns per a aplicar-lo amb agilitat.
La formació ciutadana en autoprotecció és un altre dèficit assenyalat amb insistència. Saber com actuar abans, durant i després d’una riuada —evitar garatges i llits, identificar rutes segures, preparar un xicotet kit i localitzar punts de reunió— marca la diferència. L’educació pràctica i exercicis periòdics en barris i centres escolars consoliden hàbits que salven vides.
Finalment, la resiliència social ha sigut determinant. A l’ona de destrucció del 29 d’octubre va seguir un tsunami de solidaritat: voluntariat amb pales i graneres, professionals que van renunciar a descansos i xarxes d’ajuda que encara perduren. Eixa energia col·lectiva accelera la recuperació, encara que no substituïx a la planificació pública; la complementa.
La conclusió un any després és nítida: conviure amb episodis extrems exigix assumir la incertesa, reforçar la prevenció i dissenyar ciutats que s’adapten a l’aigua en comptes de tractar de negar-la. Cada millora consolidada hui reduïx l’impacte de la pròxima tempesta.
