A Godella s’estan acabant de construir les primeres vivendes col·laboratives de la Comunitat Valenciana: 21 llars d’una o dos habitacions al costat d’una antiga casa senyorial de 450 metres quadrats rehabilitada com a centre cívic i social. L’impuls va partir en 2016 de la cooperativa Resistir, formada per un grup d’amics que va buscar una alternativa a la soledat o a ingressar en una residència.
En este format, també conegut com cohousing i nascut a Dinamarca, cada persona disposa d’una vivenda independent amb cuina i bany adaptat, i compartix espais per a conviure i organitzar activitats. La idea és clara: mantindre l’autonomia a casa i, al mateix temps, teixir una xarxa quotidiana de suport i companyia. Tallers, menjars, cinema o eixides culturals deixen de ser plans aïllats per a convertir-se en part de la vida comunitària.
Un projecte que es concreta
Deu anys després de l’inici, les obres que van arrancar fa tres anys entren en la seua recta final i la previsió és que abans de l’estiu puguen traslladar-se. Alguns futurs inquilins visiten setmanalment l’avanç dels treballs, amb l’ànim de veure com un pla que semblava utòpic pren forma.
El recorregut no ha sigut fàcil. Martín García, primer president de la cooperativa i hui vocal del consell rector, resumix: ‘ha sigut complicat, ha sigut desagradable, ha sigut una pallissa…, pots posar l’adjectiu que vulgues. Però ací estem, i pensem estar’. Així i tot, els qui integren el projecte sostenen que ‘ha valgut la pena’ i que estan ‘feliços, il·lusionats i contents’. La constància en la gestió assembleària i els anys de tràmits i reunions expliquen la satisfacció actual: passar de la idea a l’obra feta requerix temps, acords i un full de ruta compartit.
Model cooperatiu amb lloguer mensual
El projecte, denominat Conviure Godella, s’ha pogut desenrotllar gràcies a un inversor que ha assumit el cost del sòl i l’edificació —uns 3,5 milions d’euros— i espera amortitzar-lo amb el lloguer mensual que rebrà de la cooperativa pels 21 arrendaments. Els futurs inquilins no han pagat més que l’aportació per a ser socis (600 euros) i una quota mensual de 10 euros per a l’administració; una vegada s’instal·len, calculen un lloguer mitjà de mil euros, per davall de com està el mercat i ajustat als metres i l’altura de cada vivenda. En centralitzar la gestió i comprometre una ocupació estable, l’esquema cooperatiu afavorix preus més continguts i previsibles.
Durant el procés han anat abaratint costos amb decisions pràctiques: no construir garatge i substituir les llavadores particulars per un espai de bugaderia comuna. Falta per definir en assemblea quins servicis tindrà l’edifici comú —com una cuina gran, gimnàs o una sala medicalitzada— amb la intenció d’obrir-ho també al veïnat, la qual cosa reforça la integració amb l’entorn i multiplica el seu ús.
La cooperativa ha tingut llista d’espera, però ara hi ha quatre vivendes disponibles i estarien encantats que les ocuparen persones jóvens. La vocació és intergeneracional: combinar edats distintes suma suports i activitats, i ajuda a mantindre la vida del conjunt.
Quant a la motivació, els seus promotors són categòrics. Asseguren que no volen anar a una residència i preferixen un lloc on es coneguen tots, amb activitats dins i fora, i amb vivenda pròpia per a preservar la intimitat. Martín ho resumix sense embuts: ‘Anar-nos a una residència és l’últim, ací no es pot viure’. Planeja mudar-se sol i se sap ‘molt acompanyat’, envoltat de ‘tota esta gentecilla’ que li dona ‘molta marxa’. Goya, professora de Llatí ja jubilada, s’instal·larà amb la seua germana i recorda al seu marit —un arquitecte molt implicat en la idea— amb una frase tan dura com afectuosa: ‘se li va ocórrer morir-se’. Enrique, que treballava en banca, ho té igual de clar i es mudarà amb la seua dona, amb dependència severa: ‘La meua idea és claríssima: res de residències, res d’estar aparcat a casa amb una persona veient la tele tot el dia, sinó tot el contrari, la màxima activitat i la màxima sociabilitat possible’.
Mentres arriba el trasllat, el grup ja explora l’entorn. Saben que el centre de salut està a menys de 6 minuts amb autobús i l’estació de metro a 7 minuts a peu en baixada i a 14 minuts en pujada, segons fan broma. La proximitat de servicis bàsics i transport facilita que el projecte es visca cap a dins i cap a fora: comunitat de portes endins i barri obert de portes fora.
