Les inundacions s’han consolidat com el segon fenomen natural amb major mortalitat a Espanya, només per darrere de les onades de calor. Encara que l’amenaça està cartografiada, milions de persones residixen en àrees amb perill de anegación sense ser plenament conscients, i l’impacte sol arribar per sorpresa quan es combinen pluges intenses en poc temps i un terreny que canalitza l’aigua cap a vivendes, carrers i garatges.
Segons Protecció Civil, des de començaments de segle les altes temperatures concentren el 28% de les víctimes mortals per fenòmens meteorològics, seguides de les inundacions amb el 20% i dels temporals marítims amb el 17%. Les dades del Ministeri per a la Transició Ecològica situen a quasi 473.000 persones en les zones de major risc —aquelles que estadísticament poden inundar-se una vegada cada deu anys—, xifra que s’eleva fins a unes 700.000 en incorporar totes les conques. Si se sumen àrees de menor perillositat, el total ronda els 2,7 milions d’habitants i, en els últims anys, al voltant de 300 persones han perdut la vida per este motiu.
Risc real enfront d’estadística
La directiva europea d’inundacions distingix escenaris amb períodes de retorn de 10, 100 i 500 anys. No obstant això, eixa probabilitat no és una promesa de calendari: descriu la freqüència mitjana esperable, no la distribució exacta dels episodis. Per això poden donar-se diverses crescudes en un mateix lloc en un interval curt, o passar llargs períodes sense incidents. Confiar que alguna cosa que va ocórrer fa un segle no tornarà a succeir en dècades porta a una falsa sensació de seguretat que s’enfonsa quan les precipitacions extremes s’encadenen.
Urbanisme i vivendes en el punt de mira
Per a reduir l’exposició, el Govern ha iniciat canvis legals per a endurir els permisos de construcció en zones inundables, tant fluvials com costaneres. El full de ruta es recolza en tres pilars: prohibir o limitar noves edificacions en àrees de risc, imposar mesures de reforç de seguretat en els immobles ja existents i reforçar la conscienciació ciutadana sobre les conseqüències de viure en estos llocs. En la pràctica, això implica projectes més delimitats i solucions tècniques en edificis consolidats, com a barreres antiretorn, elevació d’instal·lacions crítiques o millores de drenatge, a més de campanyes informatives perquè els residents sàpien com actuar.
El mapa de perillositat no és uniforme. Interior identifica gran superfície i risc en províncies de la vall de l’Ebre i el seu entorn com Saragossa, Osca, Terol, Navarra, La Rioja, Burgos, Sòria, Lleida i Àlaba, a més de Còrdova. Unes altres com València, Pontevedra o Màlaga han patit episodis significatius. Els plans de gestió del MITECO (2022-2027) situen a les conques de l’Ebre, Xúquer i Segura com les més afectades quan s’analitzen equipaments sensibles com a centres educatius i residències de majors, la qual cosa obliga a planificar evacuacions i proteccions específiques.
En conjunt, les zones amb possibilitat de negar-se s’estenen al llarg d’uns 25.000 quilòmetres i sobre elles s’alça prop del 9% del parc residencial, uns 2,3 milions de vivendes, segons anàlisis sectorials. Les províncies amb més llars en risc són Valladolid, Múrcia, Sevilla i Girona. A això se sumen més de 330.000 vivendes amenaçades per inundació costanera. El cas de Vera, a Almeria, il·lustra com un temporal coincidint amb la plenamar eleva el nivell de la mar i espenta l’aigua terra endins, aconseguint urbanitzacions centenars de metres des de la línia de platja.
La principal causa assenyalada per especialistes és coneguda: hem construït sobre zones inundables, invadint llits i planes al·luvials. La naturalesa recupera el seu espai quan plou amb intensitat. Edificar al costat de barrancs o rierols que romanen secs durant anys transmet una falsa seguretat; quan tornen precipitacions fortes en poc temps, eixes rambles s’activen i poden convertir-se en paranys. El record de Biescas, el 7 d’agost de 1996, és un avís: una crescuda sobtada en el barranc de Arás va arrasar el càmping Les Neus, amb quasi 90 víctimes mortals i prop de 190 ferits, malgrat els advertiments tècnics que desaconsellaven ocupar eixe lloc.
Canviar la mirada és clau.
Les crescudes formen part de la dinàmica natural dels rius i poden estimar-se en abast i tipologia, però mai eliminar-se del tot. Per això la gestió del risc combina planificació urbanística, manteniment de llits i autoprotecció. En zones exposades convé conéixer els avisos oficials, revisar eixides i punts alts de l’edifici, evitar garatges i passos subterranis durant les pluges, i protegir estris i quadres elèctrics en plantes inferiors. No es tracta de viure amb por, sinó d’assumir l’entorn i actuar amb previsió perquè l’aigua, quan torne a buscar el seu camí, no ens trobe desprevinguts.
