Milers de dones es jugaren la vida a Espanya per haver d’avortar clandestinament amb mètodes rudimentaris i perillosos. Per por a ser jutjades i per vergonya, algunes continuen en silenci, però altres han permés que Paula Boira plasme la seua experiència en Un abortament, 8.000 pessetes, un llibre que les recorda i que ret homenatge a les xarxes que les ajudaren i protegiren.
Paula Boira (Castelló de la Plana, 1996), periodista, va saber detectar una història per a contar en les paraules que, de passada, va escoltar en una entrevista televisiva a Consuelo Catalá, la primera presidenta de l’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI).
D’eixa entrevista, en què Catalá parlava dels avortaments clandestins a València durant el franquisme i els primers anys de la Transició, va nàixer en Boira el desig d’investigar més, de recuperar arxius policials i sentències judicials, de recopilar testimonis… En definitiva, d’indagar en una etapa en què la clandestinitat era l’única opció per a avortar.
I a mesura que corria la veu que una periodista estava escrivint un llibre sobre aquell període, algunes dones i fins i tot algunes de les seues filles trencaren la barrera de la por que les havia atenallades durant tant de temps, es posaren en contacte amb Boira i li oferiren el seu testimoni, encara que fóra amb un nom fictici.
Tot eixe treball de quasi dos anys l’ha plasmat esta periodista, que actualment treballa en l’Agència EFE, en el llibre Un abortament, 8.000 pessetes, editat per Libros del K.O., que l’autora dedica, a més del seu avi Salvador —per omplir les prestatgeries de llibres—, “a les dones, per no conformar-se, resistir i lluitar”.
Una dedicatòria que és també un homenatge a les xarxes que es van anar creant durant la Transició, liderades per dones però també amb el suport d’homes, i que foren, com indica el títol de la primera part del llibre, “pioneres de salut reproductiva”.
Les pioneres del mètode Karman
En una entrevista amb EFE, Boira repassa esta primera part del llibre que comença en els primers anys de la Transició, quan “s’obri un poc” la possibilitat d’avortar sense el terror de la persecució franquista.
Perquè ja existia l’opció d’“anar-se’n fora”: a Londres, a França, a Holanda… Però no era una via accessible per a qualsevol dona, només per a aquelles que “podien pagar-s’ho”.
Va ser una etapa —afegeix Boira— en què també aparegueren centres de planificació familiar, com els de Madrid, que, amb una “caixa de resistència”, ajudaven les dones amb menys recursos a viatjar a Londres per a poder avortar de manera gratuïta. Però, a la pràctica, només pogueren ajudar “a un grup molt reduït”.
Els avortaments es continuaven practicant amb llevadores i avortadores, explica l’autora, però durant la Transició es va obrir “eixe rajol de llum” —primer a València, que després exporta a Sevilla— amb l’aparició de grups activistes que començaren a aplicar el mètode Karman, que és en essència l’avortament per aspiració que es practica hui en dia, però en aquell moment d’una manera molt més rudimentària.
Tan rudimentària com segura, almenys per a aquella època. Boira el descriu així a EFE: “Es feia amb un pot de Nescafé i tres cànules. Una s’introduïa en la vagina, una altra estava connectada amb una bomba d’inflar rodes de bicicleta i l’altra amb un vacuòmetre. En el cas de la bomba, es col·locava del revés i, en lloc d’inflar, aspirava l’úter”.
“Dit així, pareix una barbaritat, però realment era el més segur en aquell moment. I molt més assequible que viatjar a Londres: fins i tot gratis per a qui no podia pagar-ho”, subratlla l’autora.
Glossari del franquisme: de l’avortament “criminal” a la por i la mort
Paula Boira dedica una part del llibre a l’avortament durant el franquisme, que ha volgut resumir en un glossari que inclou les paraules que més definixen aquella època: des de la por fins a la violència, de la culpa fins a la mort.
I és que, a més de ser una pràctica clandestina insalubre i molt perillosa, que podia acabar amb la mort o provocar seqüeles com malalties cròniques o fins i tot esterilitat, l’avortament es perseguia amb penes de presó o amb multes elevades.
Moltes vegades era el mateix marit, la mare, els germans o germanes, i fins i tot els metges que les atenien per alguna complicació en l’avortament, qui denunciaven les dones que recorrien a llevadores o avortadores perquè els practicaren l’avortament amb ruda, julivert o una simple agulla.
L’última paraula del glossari és “violència”, la que més va colpir Boira a través de les històries que li arribaren, com les de xiques de 14, 15 o 16 anys que quedaven embarassades després de ser violades pel “senyoret” en les cases on servien. O sentències que l’autora va poder llegir en què es desestimaven els casos perquè la jove “no va cridar” en el moment de la violació.
Paula Boira, que va nàixer quan l’avortament ja estava legalitzat en determinats supòsits, ha escrit este llibre per a recordar aquelles dones, les que encara hui se senten culpables i avergonyides, les que sempre callaren per por a ser jutjades i les que donaren la cara per elles.I també per a totes aquelles que no sabien què estava passant. Però sobretot, Boira vol, amb este llibre, traçar una “línia de diàleg” entre generacions que cree consciència entre els més joves perquè no s’oblide el que va passar i perquè no es faça marxa arrere en tot el que s’ha aconseguit.
