L’absència de Carlos Mazón en les hores més crítiques de la DANA del 29 d’octubre de 2024, quan van morir 229 persones a València, li ha acabat costant el càrrec un any després. El president es va després d’un cicle de desgast que li impedix gestionar la reconstrucció que havia previst pilotar durant el que quedava de legislatura.
Durant dotze mesos, les mobilitzacions al carrer, els esbroncs i les exigències reiterades de l’oposició van marcar la seua agenda. En nombrosos actes públics es van sentir crits de ‘Mazón dimissió’, reflex d’una pèrdua d’autoritat que va anar a més conforme avançaven els mesos i s’acumulaven crítiques d’associacions de víctimes que li assenyalen com a responsable polític de l’ocorregut.
Un any de pressió sostinguda
El punt de no retorn va arribar amb el funeral d’Estat pel primer aniversari de la catàstrofe. Allí, davant els reis, les principals autoritats i el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, es van sentir els crits de ‘assassí’ i ‘covard’. La prima d’una víctima va afirmar que qui ‘omet el seu deure amb coneixença’ que això pot costar vides comet ‘l’acte primigeni que deriva en les seues morts’. L’escena va evidenciar el clima social i va accentuar el seu aïllament polític.
Des del mateix dia de la DANA, molts van donar per conclosa una carrera que fins a eixe 29 d’octubre semblava imparable. La revelació que va passar quasi quatre hores en un menjar amb una periodista i que no va arribar al Centre d’Emergències fins a les 20.28 hores va danyar de manera irreversible la seua credibilitat. Les diferents versions oferides sobre aquella vesprada, unides a la descripció de Núñez Feijóo que en les primeres hores va estar ‘noquejat’, van reforçar la percepció de falta de lideratge en el moment crític.
En paral·lel, l’avanç de la instrucció penal sobre la DANA va mantindre la pressió. La jutgessa de Catarroja li ha oferit en diverses ocasions la possibilitat de declarar, mentres les enquestes publicades assenyalaven que la majoria dels valencians no ho volia com president. Eixe còctel va convertir a Mazón en un dirigent incòmode fins i tot dins del seu propi partit. Va haver-hi un parèntesi mediàtic a l’estiu pel cas Koldo-Cerdán-Ábalos i els grans incendis, però la difusió de nous detalls sobre l’ocorregut va reactivar les peticions de relleu a les portes de l’aniversari.
Trajectòria i aliances que van marcar el seu mandat
Mazón (Alacant, 51 anys) deixa una presidència a la qual va arribar fa 27 mesos després de guanyar les autonòmiques de 2023 i pactar amb Vox només setze dies després, el primer acord postelectoral d’aquell cicle. Aquell tancament exprés va deixar cicatrius en la direcció nacional del PP que, segons va dir ell mateix, ‘no van sagnar’ i es van curar. Vox va entrar en el Consell i, malgrat que un any després va abandonar altres Executius autonòmics, va mantindre amb Mazón una relació cordial: els seus 13 vots eren i són decisius per a la majoria en Les Corts.
La seua trajectòria previ al Palau va mostrar constància i ambició. Va arrancar en 1999, amb 25 anys, com a alt càrrec de la Generalitat de la mà d’Eduardo Zaplana. Després de huit anys com a director general, va fer el salt a la Diputació d’Alacant en 2007. Dos anys després va deixar l’acta per a dirigir la Cambra de Comerç d’Alacant, etapa en la qual va compaginar la criança dels seus dos fills bessons amb aficions com la música —amb el seu grup ‘Marengo’ va intentar presentar-se a Eurovisió— i les carreres. En 2019 va presidir la Diputació, el feu amb més pes del PPCV, des d’on va actuar de contrapoder al Consell de Ximo Puig; llavors, Isabel Bonig va augurar que ‘la reconquesta’ del poder popular començaria pel sud. En 2021 va ser elegit president del PP de la Comunitat Valenciana, abrigallat per Pablo Casado, i va accelerar el seu camí al Palau.
La DANA va voltejar una legislatura que, fins llavors, transitava sense sobresalts. Vox va donar oxigen en aprovar al maig els pressupostos de 2025, a canvi d’assumir alguns dels seus postulats, i les dos parts negociaven uns nous comptes. La marxa de Mazón altera immediatament eixe tauler: obri un meló de successió interna, condiciona la negociació pressupostària i deixa en mans del seu relleu la interlocució amb les víctimes i la direcció de la reconstrucció que ell aspirava a encapçalar.
El desenllaç ha sigut fulminant: fora de combat en el tauler polític, Mazón tanca un cicle marcat per la gestió de la tragèdia i per l’erosió que van provocar les seues decisions en les hores decisives.
