Tal com apuntàvem en l’article anterior, la finalitat d’este treball és reflexionar sobre el valencià del futur, que és un tema molt ample per diferents raons. En primer lloc, tota llengua és inseparable de la vida. Pensem constantment, i no podem pensar sense usar un idioma. A demés, en el cas del valencià la llengua va unida als sentiments i les inquietuds de molts valencians, ja que és un factor de la identitat de la societat valenciana.
A les inquietuds, contribuïxen els debats, les discussions i els enfrontaments que hi han hagut en els últims ssixanta anys. El valencià ¿és llengua o dialecte? Si és llengua, ¿què són el valencià i el català? Intentaré que l’escrit aporte claror per a interpretar la naturalesa del valencià, de manera que ajude a superar la fractura social valenciana (que està callada però latent, com es comprova en les Corts valencianes, o en l’actitud distant i desconfiada d’una part dels valencians davant de la llengua que l’Estatut d’Autonomia qualifica com a pròpia de la societat valenciana).
Estudiar el passat, entendre el present
Si u es marca l’objectiu d’acostar-se al futur del valencià d’una manera fonamentada, convindrem que no es pot parlar sobre el futur sense descriure i interpretar primer com és el valencià del present. Si no fem eixa operació indispensable, tindrem el perill de parlar molt i dir poc.
Per una altra banda, difícilment entendrem el valencià actual si no el posem dins de la història. És sabut que la primera finalitat d’estudiar el passat és comprendre el present, principi que podem aplicar-lo a una persona, a un poble o a una llengua. En conseqüència, per a parlar del valencià del futur haurem d’explicar primer com ha evolucionat el valencià al llarg de la història. La visió històrica haurà de ser, necessàriament, sintètica i esquemàtica: fonamentalment, les idees bàsiques. Però la informació del passat hauria de ser útil per a interpretar el valencià dels nostres dies i per a marcar-nos objectius que la societat valenciana puga satisfer en els pròxims anys.
Encara que el treball té un títol similar a un llibre del 2000 (El valencià del futur), en el contingut hi han poques coincidències. En el llibre, reflexionava sobre els conceptes llengua i dialecte (capítol 1), què és la normativa lingüística (capítol 2) i la situació del valencià en el segle XX (capítols 3-5). En canvi, el panorama del segle XX es limita en este treball a un apartat, que conté una visió més profunda i més detallada que la que jo tenia en el 2000.
He d’advertir que, com a lingüiste, he treballat en les estructures lingüístiques del valencià, en la teoria lingüística i en com s’ensenya el valencià; però he dedicat molt poc de temps a la història de la llengua i a les variacions geogràfiques. Per això este escrit, més que d’investigació, és una interpretació de la història i del present per a marcar-se objectius valencians que hauríem de fer realitat en un futur pròxim.
La finalitat global del treball és donar una visió general del valencià que tinga tres característiques. La primera és no fer afirmacions genèriques falses (o que porten cap a l’engany). La segona característica (un objectiu en realitat) és, sobre la base dita, elaborar una interpretació del passat que fomente orgull i satisfacció en els lectors. La tercera característica que he buscat és procurar deduir objectius sobre el futur que, a més de ser positius en ells mateixos, animen a organitzar-se i a actuar.
Elaborant este treball, he procurat evitar dos errors de signe contrari. D’una banda, he intentat no fer interpretacions del passat o del present sense una base objectiva. Quan un autor fa això, crea visions purament ideològiques (que solen ser projeccions dels seus desitjos). L’error contrari és fer erudició sense aportar interpretacions generals. Quan això passa, el resultat és poc més que un entreteniment personal.
Si el valencianisme no qualla, és problema del valencianisme no dels valencians
Este treball és el resultat d’una conferència, feta en el «Foro d’Opinió de Torrent» (2 de març del 2015). Torrent és una de les poblacions de l’Horta Sud en què més ha quallat el valencianisme social, a pesar de les dificultats dels anys 70 (que eren ben grosses). Torrent és un exemple de l’afirmació que, si hi ha algun problema, no està en la societat valenciana, sinó en el valencianisme. Quan el valencianisme té una orientació adequada i treballa bé, incidix en la societat i qualla. La conferència va ser un repte per a mi.
Opine que un docent que vincula la seua docència i la seua investigació a la societat a on viu ha de ser capaç de parlar a persones de fora de la universitat d’una manera entenedora i útil. En canvi, qui fa classes en la Universitat de València de la mateixa manera que les faria si estiguera en París, en Bolonya o en Àmsterdam no serà fàcil que sàpia elaborar un parlament que responga a les inquietuds de la societat a on el professor viu i treballa.
A demés, els assistents a una conferència no s’han de posar al nivell del conferenciant, sinó que ha de ser el conferenciant qui ha de saber posar-se a l’altura de les necessitats dels assistents, de manera que ha de buscar idees i paraules entenedores. El docent sempre ha d’estar al servici dels alumnes, mai els alumnes al servici del docent. Estic molt agraït als organitzadors, ja que sense la seua invitació no hauria elaborat mai este treball, que ha sigut desplegat pensant en els assistents habituals al «Foro de Torrent». Continuarem en l’article següent.
