El valencià del futur: confiança, satisfacció i identitat (11)

Qualsevol procés que projecte el valencià cap al futur necessàriament ha de comptar amb els parlants
L'acadèmic Abelard Saragossà ha dedicat la vida a l'estudi del valencià | Àrbena

Després de raonar sobre la llengua parlada actual, ara, podem recapitular. ¿Com és el valencià del present? No parle de la situació sociolingüística; només del valencià com a llengua; i del valencià tal com és, no tal com el percebem i el valorem (procés que està influït per l’òptica del centralisme espanyol). En les estructures fonètiques, en les semàntiques, en les flexives, i també en les paraules gramaticals, en tot eixos camps el valencià de la segona mitat del segle XX és realment satisfactori.

En haver interpretat el present, podem girar els ulls cap al futur. Començarem per una pregunta: ¿de qui depén el futur? Els autors que tenen una concepció elitista pensen que el futur hauria de ser com diuen ells, no debades es veuen per damunt dels altres i creuen que tenen dret a dir-los què han de fer (com a mínim, pensen que la gent els hauria de seguir). Com és comprensible, qui té una ideologia elitista no explicita els seus sentiments, ja que faria el ridícul. Però que no els explicite no vol dir que no els tinga. Mirant-ho bé, ens podríem fer esta pregunta: les dictadures (de dreta o d’esquerra) ¿són inherentment elitistes?

Enfront de l’elitisme, ¿què hi ha? Trobe que només hi ha una possibilitat: l’humanisme, que ha de ser (necessàriament) democràtic: inherentment democràtic. Això comporta que cal anar de baix cap amunt. Ben entés: hem d’anar en eixa direcció si volem ser coherentment democràtics. El primer efecte de la ideologia descrita és que les persones estem en primer lloc. No hi ha ningú ni res per davant de les persones.

Si apliquem eixa concepció al valencià, ¿quin és el resultat? ¿De qui dependrà en primer lloc el valencià del futur? No dependrà dels lingüistes; ni de les universitats; ni de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A la vista que les persones estan en primer lloc, la resposta a la pregunta que hem fet pareix clara: el valencià del futur dependrà, en primer lloc, dels valencianoparlants.

Projectem ara la visió humanista a la normativa lingüística. ¿Com hauríem d’actuar els valencianoparlants i els qui en el futur aprendran el valencià? ¿Quina és la primera norma que hauríem d’aplicar els valencianoparlants? Una altra volta, només és possible una resposta: no separar-nos innecessàriament de la llengua espontània. Cada parlant s’hauria de guiar per esta regla:

Totes les paraules i totes les construccions que he aprés en el carrer són adequades, excepte que alguna norma posterior em diga (argumentadament) el contrari. L’argumentació feta és aplicable a qualsevol idioma. Però, en valencià, té un reforç: la personalitat que el valencià popular té davant del castellà en la fonètica, en el lèxic bàsic, en el lèxic gramatical i en la morfologia o flexió.

En la formulació de la primera norma, apareix la necessitat que cada regla estiga argumentada. ¿Per quin motiu apareix eixa condició? La resposta està en l’ètica: les normes han d’estar justificades per dignitat. En efecte, no argumentar les regles de la normativa lingüística equival a manar, ordenar; i la dignitat humana i el domini dels uns sobre els altres són realitats incompatibles. Per tant, cada norma hauria d’estar justificada. Procure respectar eixa exigència en cada norma que ix en les meues publicacions (i, abans, en les meues classes).

Hem parlat del valencià del futur des de la perspectiva personal. Ara, reflexionarem sobre el valencià del futur des de la perspectiva comunitària. Parlant del valencià clàssic, hem deduït que en la segona mitat del segle XV era factible aplicar u dels ideals lingüístics: poder escriure com parlem i ser capaços de parlar seguint el model en què escrivim.

La marginalitat social impedix que ara pugam practicar eixe principi. Però, a la vista de la personalitat del valencià, ¿no ens podríem marcar l’objectiu de recuperar en poques dècades la situació del valencià clàssic? No parle de tornar al valencià del segle XV, sinó a la situació. En el segle XV, els valencians vàrem renovar el model lingüístic en 70 anys. Ara, ¿no podríem marcar-nos l’objectiu de poder escriure seguint el model que usem quan parlem; i ser capaços de parlar d’acord amb el model que practiquem quan escrivim? Un objectiu que podríem mirar d’assolir en el termini de 70 anys, com els nostres predecessors.

Opine que és factible arribar a eixe objectiu si satisfem tres condicions. La primera és que el valencianisme ha de créixer, s’ha d’escampar i consolidar. La segona és que, en eixe procés, el valencianisme siga transversal, fet que possibilitaria que l’objectiu lingüístic exposat siga assumit per tots els partits polítics valencians (com a mínim els més significatius).

La tercera condició és òbvia: si els lingüistes som solidaris amb les necessitats dels parlants, estudiarem si, en el valencià dels llibres, hi han paraules, formes o construccions que dificulten o impedixen que els valencians arribem a l’objectiu de poder escriure com parlem i de ser capaços de parlar seguint el model en què escrivim. Continuarem en l'article següent.

📸 L'actualitat valenciana en imàtgens! Seguix-nos en Instagram

🌞 Vols saber l'oratge que farà? Seguix-nos en Instagram!

"Els 57 municipis valencians que comencen el 2021 sense haver tingut coronavirus" "537 emergències extrahospitalàries durant la Nit de Cap d'any"