Després de fer una comparativa estructural entre el valencià i el castellà, podem tornar a l’evolució del valencià des de 1707 a 1950, un any simbòlic (l’any en què es va publicar la ‘Gramàtica valenciana’ de Sanchis Guarner, que va tindre una repercussió molt escassa –tant aleshores com actualment–). Sabem que, sociolingüísticament, el valencià estava marginat a partir de 1707, ja que passa de l’oficialitat pràctica a estar fora de les institucions públiques.
Però, gramaticalment, ¿com és el valencià dels segles XVIII, XIX i XX? Hauríem de tindre una monografia sobre eixe tema, però està per fer. Les dades que he vist al llarg de la vida em fan concloure que el valencià seguix tenint una evolució positiva en les estructures gramaticals. Posaré com a exemple una creació recent, que actualment percebem com a una construcció distintiva del valencià: parlem de molt de formatge (enfront del castellà mucho queso, mai mucho de queso).
La construcció que fonamenta l’ús actual de molt de pa (incompatible amb molt pa) començaria a crear-se cap a 1850. Bernat i Baldoví encara escrivia majoritàriament molt formatge. La transformació de l’antic molt (de) pa, molta (de) farina, molts (de) carrers, moltes (de) finestres en l’actual molt de pa, molta farina, molts carrers i moltes finestres es podria haver creat per l’Horta i per la Ribera en la segona mitat del segle XIX, i s’ha escampat cap al nord i cap al sud.
En la segona mitat del segle XX, es consolida en el Maestrat, però no ha passat a Tortosa. Pel sud, ha quallat en la regió d’Alcoi, a on les persones d’edat encara poden dir molt formatge. L’evolució no s’ha produït en balear ni en el català oriental (o no s’ha generalitzat).
Cal dir que hi han més evolucions recents en què el valencià (tot o la major part) ha augmentat les diferències sintàctiques amb el castellà, com ara la marginació de les formes possessives contractes (de son llibre a el seu llibre, contra su libro del castellà); o l’abandó de bastar i bastant, i la generalització de prou; o el que de ¡Quantes coses que has portat!
Un estudi de Giner de 1935 permet fer-se una idea de la vitalitat i la potència del valencià popular durant els segle XIX i XX. En 1839, un torrentí (Lluís Lamarca) va publicar un diccionari que no era acumulatiu (com solen ser eixes obres). És una obra prima (té 55 pàgines), però qualitativament destacable.
Lamarca intentà arreplegar les paraules que caracteritzarien el valencià davant del castellà, i en va inventariar 1.173. Cal dir que eixe diccionari és una bona ajuda per a fer l’estudi contrastiu del lèxic bàsic del valencià i el del castellà. I bé, Giner compara totes les paraules de 1839 amb les del valencià de 1935, i trobà que al cap d’un segle el valencià viu ni n’havia perdut pràcticament ni n’havia substituït per paraules del castellà.
Davant d’eixe fet, el lingüiste valencià remarca el valor que comporta: en contrast amb la poca confiança en la llengua popular que escampaven autors catalans noucentistes, el valencià mantenia molt bé la seua vitalitat. A més, a la vista que les llengües no existixen fora dels parlants i fora de les societats, eixe fet implicava que la societat valenciana continuava estructurada i viva, a pesar de l’estat centraliste. En paraules de Giner:
«En l’espai d’un segle, el lèxic valencià és gairebé el mateix. Això demostra que el valencià, en el període de màxima envestida destructora del castellà, ha resistit en el terreny lexicogràfic –que és sempre el punt feble dels llenguatges decadents– molt bé. Són pocs els mots citats per Lamarca que siguen desconeguts ara. Són menys encara els castellanismes usats ara per a substituir mots citats per Lamarca. Repetim-ho una volta més: la llengua nostra, front al castellà, és una llengua molt forta.» (Giner, 1935; 1998: 340)
En la citació de Giner (que era un cap clar) constata el contrast entre el valor real del valencià viu i el valor que li donem els valencians (també expressa quina seria la diferència lingüística significativa que separa els catalans i els valencians):
«Els valencians pensaven que la llengua no servia, no tenia prestigi, etc.: és cosa d’ells, del seu sentiment, del seu complex d’inferioritat, no de la llengua: la llengua era i és molt millor que quan la parlaven els Reis i hi escrivien Ausiàs, Corella, etc. La llengua dels segles XVI i XVII era millor que la del XV. La llengua del XVIII era formidablement bona […]. Ara passa igual […].»
«Si els catalans escriuen tan bé [no és perquè parlen millor que els valencians] és perquè tenen més cultura: la llengua l’estudien profundament bé, la dominen a la perfecció, la fan dringar, són més intel·ligents, més llegidors, més estudiosos, més treballadors que els valencians.» (Giner, 1959; en Casanova 2010: 235-245).
Realment, el factor decisiu no és la qualitat de la llengua tradicional, que és alta. El problema central és la valoració escassa que tenim de la llengua que parlem i, com a extensió, de nosaltres com a valencians. Una llengua i els seus parlants són inseparables. Per això parlar bé del valencià equival a parlar bé dels valencians, de la mateixa manera que malparlar del valencià popular comporta denigrar la societat valenciana.
Sobre la qualitat del valencià viu, informaré que jo (que mire cada paraula i cada forma que dic) he fet classes en la universitat eixint-me’n ben poc de la llengua que havia aprés en Silla (l’Horta) durant els 50 i els 60. No dic que no hi hagen coses negatives en el valencià viu. Però sovint hi ha convivència. I podem triar. Paral·lelament, un percentatge alt (molt alt) de la llengua que estic usant en este escrit forma part de la llengua dels carrers valencians.
Per cert, el centralisme espanyol no ha sigut l’únic moviment que ha intentat presentar el valencià com a una cosa o dialecte sense valor. Un sector del Noucentisme català ha actuat d’una manera semblant. En un article, he intentat demostrar eixa afirmació, i també que eixe sector influïx en el valencianisme quan desapareix la seua base social (en la dictadura de Franco, Saragossà 2012). Continuarem en l’article següent.
