El valencià del futur: confiança, satisfacció i identitat (8)

La consciència i la voluntat són el cor dels pobles
L'acadèmic Abelard Saragossà ha dedicat la vida a l'estudi del valencià | Àrbena

El fet negatiu important no és dels segles XVI i XVII, com hem descrit anteriorment, sinó del principi del XVIII: l’abolició del Regne de València. Com és conegut, en 1707 el rei de la Corona de Castella va anul·lar «por justo derecho de conquista» les estructures jurídiques, polítiques, i administratives del Regne de València. Eixe fet va comportar l’expulsió del valencià de totes les institucions públiques. Podríem descriure una multitud d’efectes. Però em limitaré a la conseqüència més negativa d’aquell procés, que diria que no va ser jurídica, sinó psicològica. Els sociòlegs expliquen que, per molt purament imaginària que siga una ideologia, són objectius i certs els efectes socials que té. En este apartat, toparem amb un bon exemple d’eixa afirmació.

Al llarg del segle XVIII, l’economia valenciana s’expandix. Moltes esglésies valencianes són d’aquella centúria. Però, al costat d’una evolució material positiva, comença un  procés ideològic que arriba als nostres dies. Es deplega un nacionalisme centraliste espanyol, que actua com si no hagueren existit ni la Corona d’Aragó ni el Regne de Navarra. En Espanya, no hi hauria més llengua que la de la Corona de Castella; no hi hauria més dret que el de la Corona de Castella; no hi hauria més història que la història de la Corona de Castella. Tenim davant la ideologia imaginària: Espanya no seria Espanya, sinó la Corona de Castella.

Una conseqüència de reduir Espanya a la Corona de Castella és presentar els interessos i les característiques de la Corona de Castella com si foren els d’Espanya. Vicent Soler (2011: 272) ha contat que hi han persones de Madrid que pensen que, si una cosa és bona per a Madrid, seria bona per a Espanya; i, si és roín per a Madrid, seria roín per a Espanya. Per tant, ¿què és Espanya?: Madrid; Madrid i el seu aeroport; Madrid i la seua Fira de Mostres; Madrid i els seus periòdics i televisions; Madrid i les seues vies i carreteres.

Mirem quina era la situació cap a 1800, un segle després d’haver abolit el Regne de València. Al desplegament de la ideologia descrita, hem d’afegir que, cap al principi del segle XIX, els lliberals espanyols seguixen el camí de la revolució francesa de 1789, que havia reproduït el centralisme de França. El resultat és associar Espanya i el castellà a modernització i progrés, mentres que el valencià i les institucions del Regne de València estarien vinculades als valors contraris. Madrid es torna el centre, i València es diluïx en una perifèria supeditada. Progressivament, l’única realitat territorial en la ment dels valencians seria Espanya i les seues províncies (en eixe orde).

L’objectiu d’escriure sobre temes normals en un valencià digne era presentat, en el millor dels casos, com a una excentricitat, com a un anacronisme: com a una bogeria. En el pitjor dels casos, la voluntat d’escriure en valencià era tractada com a un «atemptat» contra «la unitat d’Espanya», com a un «separatisme». Ja sabem que tot això és un efecte d’haver reduït Espanya a la Corona de Castella. El valencià no seria una llengua, sinó un «dialecte» indigne; només seria vàlid per a bromes (si eren de mal gust, millor).

Ara: el problema més greu no eren les idees descrites, sinó que molts valencians prenien eixes deformacions de la realitat com si foren la realitat. Per cert, les idees descrites seguixen actives en França davant de la voluntat d’introduir l’occità en l’ensenyament públic.

L’ambient descrit és la realitat social i política en què hagué de treballar la Renaixença valenciana: un David minúscul (quasi invisible) contra un Goliat enorme i brutal. La Renaixença es desplegà aproximadament entre 1855 (any en què Llorente escriu el primer poema en valencià, als dèneu anys) i 1909 (celebració de l’Exposició Regional). D’aquell període, la persona més ben orientada i més constant va ser Teodor Llorente (València, 1836-1911).

L’objectiu que es marcà l’intel·lectual valencià era aconseguir que anara canviant una ideologia que presentava Espanya i València com a realitats excloents com a conseqüència de reduir Espanya a la Corona de Castella. El mitjà intern a què recorregué era dignificar la realitat en què vivim els valencians. Eixa finalitat tenia tres concrecions: dignificar la llengua que parlem, dignificar el territori en què vivim, i dignificar les faenes que cada dia hem de fer per a viure. Per a Llorente, eixe camí no perjudica a ningú i ens beneficia a tots els valencians.

La dignificació del territori anava unida a fer excursions per tot el país (1880-1911), en les quals Llorente procurava visitar les autoritats locals i acostar-les al valencianisme (Roca 2011). Quant a dignificar les faenes de cada dia (actitud que alguns han presentat com a actuació reaccionària), ens podríem preguntar si descriure la vida de cada dia com a miserable afavorix els treballadors. Soc descendent de jornalers del camp, i no recorde misèries en la vida del meu avi Quico l’Olier (Silla, 1898-1988). Recorde dignitat, tranquil·litat, esforç i satisfacció. En realitat, les tres dignificacions mencionades ¿no haurien de formar part dels programes dels partits polítics valencians humanistes?

El pensament de Llorente contrasta amb la mala fama que li hem posat, probablement com a efecte de mirar-lo des d’ara (en compte d’emmarcar-lo en la societat de 1850). En una selecció d’articles polítics que ha fet Rafa Roca ('Escrits polítics 1866-1908'), els lectors veuen que criticava els polítics que només buscaven viure de la política. Compromés amb la seua societat d’una manera ampla i atractiva, proposava uns objectius polítics que feien costat als sectors productius de la població valenciana.

La identificació amb la societat civil el portava a defendre vigorosament la democràcia i les llibertats de la persona. Per contra, discrepava obertament dels sectors més reaccionaris de la societat espanyola, siga el militar o siga un catolicisme ranci i fonamentaliste. En el seu discurs, apareixen fragments tan cívics i actuals com este: «estem acostumats a deixar-nos governar pel govern, sense pretendre nosaltres governar-lo a ell» (Llorente 2001: 137).

El nostre autor argumentava les seues opinions (i recorria sovint a valors ètics), de manera que convidava a practicar el diàleg. Al costat de la raó, escrivia poemes i volia commoure. ¿Va incidir en Madrid? En els seus escrits, no he trobat proves positives. En canvi, els seus articles, els seus poemes, les excursions per a promoure el coneiximent del territori i la societat valencianes, sí que varen afavorir que anara recuperant-se la consciència de valencianitat. Eixe procés culminà en 1909, en l’Exposició Regional (estudiada per Josep Vicent Boira, 2007).

Partint probablement del model lingüístic del poema 'Lo somni' de Vicent Salvà (1831), el nostre autor desplegà un model lingüístic popular, viu, digne. Un objectiu a què deu aspirar tot escriptor valencià. La seua aportació permeté que poguera sorgir el valencianisme en el primer terç del segle XX.

Com que considere que són poc objectives una part de les idees que circulen sobre el segle XIX, opinaré que Bernat i Baldoví no era un bròfec, que escriuria en valencià simplement perquè la gent no entenia el castellà. En els seus escrits en prosa, no poques voltes arriba a un model natural i digne, que són una fusió gens fàcil d’aconseguir (ni abans ni ara). A més, el seu treball i la seua dignificació del valencià també té manifestacions poètiques, com podeu comprovar en el fragment de baix:

«–¿I aquells ulls que broten foc / i que tot quant miren cremen… / ¿A on hi ha atres dones que els tenen? / ¿I aquells morrets carmesins / que casi parlar no saben… / quan tenen el bocí dins…, / i pareix que mai acaben / d’empapussar teuladins? / ¿I aquella boca / que fa olor de clavells i canella si algú a riure’s la provoca? / ¿Quants per a obtindre un mos d’ella / volgueren tornar-se coca? / ¿I aquell coll seu / tan blanc com un alabastre / i doble fresc que la neu?» (de 'El vell Pollastre', 1859, p. 249).

Recapitulem. Entre 1707 i 1858, els valencians teníem molts factors a favor. Però en teníem dos en contra, que van units: la pèrdua de la consciència i de la voluntat. A poc a poc, a partir de 1707 anem perdent la consciència de ser un poble, la consciència de ser valencians. Al final, queden tres províncies sense relacions institucionals entre elles, i subordinades directament a Madrid. Si una comunitat humana no té consciència de ser un poble, l’efecte és inevitable: no tindrà voluntat de dirigir el seu futur.

En eixa situació, la personalitat valenciana no podia fer més que degradar-se, descompondre’s, com va passar durant els segles XVIII i XIX (per molts factors objectius que tinguérem: geografia, història, economia, cultura, llengua…). Per contra, una comunitat humana sense factors objectius però amb consciència i amb voluntat crea a poc a poc factors objectius. Realment, la consciència i la voluntat són el cor dels pobles. Continuarem en l'article següent.

📸 L'actualitat valenciana en imàtgens! Seguix-nos en Instagram

🌞 Vols saber l'oratge que farà? Seguix-nos en Instagram!

"537 emergències extrahospitalàries durant la Nit de Cap d'any" "Història del valencià: idees bàsiques (7)"