Quasi tres dècades després del contagi massiu d’hepatitis C que va afectar a València a 275 pacients i va tindre com a responsable a l’anestesista Juan Maeso, una de les afectades reconstruïx el cas en un llibre amb la intenció de tancar una etapa i aportar veritat, memòria i consciència social.
Ho fa en el llibre ‘Cas Maeso. La sentència sanitària del segle’ (Edicions Algorfa). La seua autora, Amparo González Caballero, fundadora i expresidenta de l’Associació Espanyola d’Hepatitis C, narra en primera persona, amb la col·laboració de l’advocat i escriptor colombià Duguid Char, un dels processos judicials més rellevants de l’àmbit sanitari espanyol i el presenta des de la vivència de les víctimes.
Al llarg de cinc parts oferix una reconstrucció cronològica dels fets: des de les primeres informacions sobre la malaltia i la incertesa del diagnòstic fins al seguiment del juí i la resolució judicial. Incorpora a més el context associatiu i el paper que van exercir les víctimes en la visibilització pública del cas, amb el propòsit d’ordenar el relat i deixar un registre comprensible per a qui no va viure aquells anys.
Tancar una etapa
Encara que va començar a escriure en 2011 a partir del seu diari, no va publicar fins a finals de 2025. El manuscrit va romandre anys guardat per por de represàlies i per la pressió familiar; la revisió jurídica de Duguid Char en 2017 va ajudar a donar-li forma definitiva. González ha assegurat que l’obra naix de la veritat i la justícia, que no respon a ambició sinó a una necessitat personal de tancar esta etapa i concloure la seua dedicació des de la pau, convençuda que comptar la veritat també contribuïx a sanar.
L’origen del seu relat es remunta a 1997, quan va rebre una carta en la qual se li instava a realitzar-se proves d’hepatitis C després d’haver sigut intervinguda un any abans per un problema ginecològic en una operació en la qual va ser anestesiada per Maeso. L’autora subratlla l’impacte emocional d’aquell avís i el temor a una malaltia que llavors encara generava gran incertesa mèdica i social.
Encara que no va ser inclosa formalment en el procés judicial per no complir determinats criteris tècnics —com la seqüenciació genètica del virus—, es va considerar afectada i va impulsar la creació i l’activitat de l’associació d’afectats. Des d’allí va mantindre reunions amb responsables polítics i sanitaris, va acompanyar a les víctimes i va assumir un activisme que va travessar la seua vida. El llibre aborda també eixa dimensió íntima: la relació amb les seues filles, l’efecte del compromís públic en la seua família i la sensació d’haver dedicat anys a una causa que va marcar la seua existència.
El contagi massiu
El cas va eixir a la llum en 1998, quan es va detectar un nombre inusual d’infeccions en quatre hospitals de València —un públic i tres privats— i es va confirmar que el focus del brot era el propi anestesista, portador del virus de l’hepatitis C. La investigació i el posterior juí van concloure que s’injectava part de les substàncies anestèsiques que anava a administrar i reutilitzava la mateixa agulla, una pràctica que explicaria la transmissió del virus entre pacients.
Al setembre de 2005 va començar el juí. Per la seua magnitud —un sumari de 22.000 folis— va ser necessari habilitar una sala especial a la Ciutat de la Justícia de València amb capacitat per a 153 advocats i 114 procuradors, i van comparéixer més de 600 testimonis entre afectats, personal sanitari, directius hospitalaris i càrrecs del Govern valencià. Eixe desplegament reflectix la dimensió social i jurídica del cas.
Els perits experts en genètica van presentar un estudi filogenètic que va demostrar que els virus d’hepatitis C de 275 pacients procedien d’un mateix focus i van acreditar una font única: el virus que portava l’anestesista. Eixe tipus d’evidència tècnica va ser clau per a sostindre les acusacions i explica per què alguns afectats no van poder ser incorporats al procés si no es complien els criteris pericials exigits.
Després de 17 mesos de vista oral, en 2007 l’Audiència de València va condemnar a l’anestesista a 1.933 anys de presó i va declarar a la Generalitat responsable civil subsidiària, amb indemnitzacions superiors a 20 milions d’euros. En 2009 el Tribunal Suprem va confirmar la sentència, una decisió que va fixar responsabilitats i va suposar un reconeixement judicial i econòmic per a les víctimes.
A Juan Maeso se li va concedir al març de 2023 la llibertat condicional després d’haver passat més de quinze anys a la presó. La publicació del llibre arriba amb la voluntat de fixar memòria quan el recorregut penal ja havia aconseguit eixa fita i de subratllar com l’organització de les víctimes i la prova científica van resultar determinants en l’esclariment del brot.
El pròleg, firmat per l’advocat Manuel Mata, sosté que González compta la intrahistoria d’un cas sense una instrucció a l’ús i que la resolució va ser irreprotxable, destacant el valor testimonial i documental de l’obra.



