Media entrada i expectatives baixes van marcar des del principi un mà a mà que ja va nàixer deslluït. Ni Alejandro Talavante ni Juan Ortega van trobar arguments per a sostindre l’interés davant una correguda dessaborida de Domingo Hernández, a la qual li va faltar raça i transmissió. El vent, racheado tota la vesprada, va interrompre faenes, va descol·locar als toreros i va servir d’excusa recurrent en un festeig que es va fer llarg i sense pols.
Una vesprada sense pols
La Fira de la Magdalena venia assenyalant un canvi de gustos i la necessitat de renovació, però el cartell va respondre més a inèrcies del sector que a eixa nova demanda. Eixe desajustament es va notar en les esteses i en el rode: lídies desordenades, faenes a estirades i bous que van demanar més comandament del que se’ls va donar.
Talavante es va mostrar desganado amb el seu primer. El vent va molestar i el bou, sense anar-se del tot, va obligar a ordenar la lídia amb rigor. Ni el matador ni la seua quadrilla van aconseguir posar concert a una envestida aprofitable que va ser ací sense ser explotada, i tot va acabar amb una estocada caiguda que va tancar en fals la història del bou.
El tercer, un acolorit anovillado i solt de carns, va ser a més conforme va rebre capotazos. En el percal de Ambel ja se li va veure ficar bé la cara. Talavante ho va entendre millor: va córrer la mà, va obrir per alt, va lligar tandes amb tremp i va deixar el més lluït en redó, amb un toreig de traç llarg i cadència. No obstant això, l’espasa no va acompanyar i el triomf es va esfumar. Amb el sobrer quint, dessaborit i desrazado, l’extremeny va tornar a topar-se amb un mur: va faltar lliurament del bou i la faena no va cobrar vol.
Ortega va tindre en el seu primer un animal mans en part, però noble. El desorde en la lídia i les tres arrancades al peto van restar claredat, i el vent va tornar a irrompre. Quan va amainar, el sevillà va deixar un preciós passatge en redó, cordat amb bon gust, que va acabar sent el millor de la seua vesprada. El bou es va vindre a menys i la sèrie va quedar com a centelleig aïllat entre ràfegues i dubtes.
El quart, castanyer i amb la cara alta d’eixida, va envestir a arreones, tan prompte ficat com volent fugir. La faena exigia comandament per a sotmetre, però ni el context ni l’aire van convidar a un esforç major, i Ortega va decidir abreujar abans que allò s’amuntegara. En el sext, que va brindar al públic com a única picada d’ullet a la galeria, va iniciar ajudant-se per baix amb el genoll flexionat. Ja al final va reunir per la destra l’única sèrie completa, amb principi i rematada, després d’una faena llarga davant un bou d’escassa transmissió. Quatre punxades van acabar per esborrar qualsevol opció.
Fitxa del festeig
Es van bregar sis bous de Domingo Hernández, amb el quint com a sobrer després de la devolució del titular. Conjunt de correcta presentació, noble en general però molt just de raça i de lídies treballoses. Talavante va escoltar silenci després d’estocada caiguda en la seua primer; en el tercer va saludar una ovació després d’una punxada i una punxada profunda i estesa; en el quint va deixar dos punxades i una estocada posterior després d’un avís. Juan Ortega va obtindre ovació en la seua primer després de punxada, avís i estocada caiguda; silenci en el quart després de mitja estocada i descabello; i silenci en el sext després de quatre punxades, amb avís. Va actuar d’excel·lent Enrique Martínez ‘Chapurra’, que va ser entropessat per l’últim durant el terç de banderilles, sense conseqüències. La sexta i última d’abonament de la Magdalena va reunir mitja plaça, entorn de 6.000 espectadors.
