El món del futbol va acomiadar a José Manuel Ochotorena, exportero i preparador de porteres mort als 64 anys, en una cerimònia a València que va reunir generacions de jugadors, tècnics i dirigents. L’adeu va posar en primer pla el seu doble llegat: excel·lència professional sota els pals i una trajectòria com a formador que va marcar a nombrosos porters, acompanyada d’una manera de ser que molts van definir com a exemplar.
Els quatre capitans del València, encapçalats per José Luis Gayà, van acudir al costat del tècnic Carlos Corberán i membres del seu staff. També van estar entrenadors que van coincidir amb ell a Mestalla com Marcelino García Toral, Rubén Baraja, Unai Emery i Pako Ayestarán. La presència de figures de diferents etapes del club va reflectir fins a quin punt la seua influència va transcendir les temporades i els projectes.
Al comiat es van sumar jugadors en actiu i exfutbolistes com Dani Parejo i Pepe Reina, hui al Vila-real, a més del president del Llevant, Pablo Sánchez. L’assistència de rivals locals i d’altres clubs va subratllar el respecte que va generar la seua figura més enllà dels colors.
Homenatge transversal en el futbol espanyol
El exseleccionador Vicente del Bosque va abrigallar a la família, testimoniatge de la rellevància de Ochotorena en els cossos tècnics de la selecció que va conquistar l’Eurocopa de 2008 i el Mundial de 2010, i va revalidar el títol europeu en 2012. El seu treball en la porteria durant aquella etapa daurada va consolidar el seu prestigi com a especialista i formador.
Des del vestuari de Mestalla van acudir antics companys i porters als quals va entrenar, com Santiago Cañizares, Andrés Palop, Jaume Doménech o César Sánchez, a més d’exjugadors com David Albelda i Juan Sánchez, i exdirigentes com Manuel Llorente i Pedro Cortés. L’amplitud de noms i generacions va evidenciar que el seu mètode i el seu tracte van deixar empremta duradora en el club.
Palop ho va resumir amb una mescla d’admiració tècnica i afecte personal: ‘Ens donava ferramentes perquè fórem millors però després et quedes també amb la part personal. Tenia una gran missatge, les paraules oportunes a cada moment. Reunia tot el que ha de tindre una persona bona en este món per a ajudar-nos i li ho agrairem eternament’, va explicar. I va recordar una crida que li va marcar: ‘Jo pensava que era una broma, un imitador i quan Luis ja s’estava encabronando, va agafar el telèfon ell i quan vaig escoltar la seua veu em vaig adonar que era veritat i que em convocaven’.
Ochotorena va militar com a porter al València durant dos campanyes. En el seu comiat van estar companys d’aquella època com José Manuel Sempere, Carlos Arroyo, Voro, Ricardo Arias o Miguel Ángel Bossio. Amb Arias i Bossio va assistir Miguel Tendillo, que va coincidir amb ell en el Reial Madrid i va destacar el seu caràcter: ‘Era un exemple a seguir i un professional. Era molt bon tipus, molt sa i molt humil’. La resposta del seu entorn més pròxim va mostrar que el reconeixement anava més enllà del seu paper en la gespa.
Un llegat tècnic i humà
Sempere va expressar la dimensió íntima de la pèrdua: ‘T’afecta bastant perquè era un company amb el qual havia tingut una relació bastant bona a part de l’esportiva i que es vaja amb esta edat i com ha sigut t’afecta. Érem més que companys, quedàvem quasi totes les setmanes a jugar al pàdel, a sopar amb la família…es crec una relació més humana. Era una gran persona, no ja un gran esportista o un gran preparador de porters. Això sobre passa un poc tot això’. Les seues paraules van reflectir com el comiat va transcendir l’esportiu per a convertir-se en un reconeixement a la persona.
El vincle amb el Reial Madrid també va ser present. Emilio Butragueño, amb qui va compartir vestuari en el club on es va formar i va debutar com a professional, el va definir com un company noble i entregat al grup: ‘Al llarg de la vida i de la carrera et vas trobant amb moltes persones i ell era un gran company, un gran tipus, molt noble. Tenia sempre mentalitat d’equip, d’ajudar als altres. Sabíem que estava malalt i d’alguna manera se’ns va una part de tots nosaltres, coincidim bastant i guanyem bastant coses junts. És una gran tristesa’.
Des de l’estructura de la RFEF, Aitor Karanka va repassar una relació que va nàixer quan Ochotorena estava en el Racing de Santander i va subratllar la seua rellevància: ‘Tan bo com es diga d’ell és poc, és un orgull haver format part del seu entorn. Com a porter i formador va ser una figura indispensable‘. I va rematar amb una idea compartida per molts assistents: ‘Tinc el plaer de conéixer-lo des de fa trenta anys quan estava en el Racing, tothom parla bé d’ell, el bo que tenia Ochoto és que ningú ha parlat mig malament d’ell, tot el que es diga d’ell com a persona és poc, és un orgull haver format part del seu entorn. Com a porter i preparador de porters va ser una figura indispensable. Era un referent en tots els sentits’.
El comiat, amb veus de clubs i generacions distintes, va deixar una imatge nítida: Ochotorena va unir a rivals i companys entorn d’un llegat construït amb treball, discreció i proximitat, i la seua memòria va quedar associada tant a grans títols com als valors que va transmetre dia a dia.
