Un estudi liderat per la Universitat d’Alacant revela que la degradació dels boscos secs tropicals del sud de l’Equador altera el paper ecològic dels vertebrats carronyers i reconfigura les seues comunitats. Publicada en la revista Biodiversity and Conservation, la investigació aporta una de les primeres avaluacions quantitatives del funcionament d’estes xarxes en un dels ecosistemes més amenaçats.
L’equip ha monitorat seixanta carronyes en àrees amb distint grau de conservació mitjançant cambres de fototrampeo. En total ha registrat tretze vertebrats carronyers —sis mamífers, sis aus i un rèptil— i estima que almenys dèsset espècies podrien participar en este procés.
Més diversitat en boscos conservats
Els resultats mostren que els boscos més ben preservats alberguen comunitats més diverses: s’han detectat fins a onze espècies diferents, incloses aus com el voltor rei (Sarcoramphus papa) i la blanca coliblanca (Cyanocorax mystacalis). En ambients degradats, en canvi, les comunitats se simplifiquen i queden dominades per espècies oportunistes com la rabosa de Sechura (Lycalopex sechurae), responsable de quasi la mitat del consum registrat. Esta dominància reduïx la varietat d’interaccions i homogeneïtza l’ecosistema, un efecte coherent amb la pèrdua d’estructura pròpia dels hàbitats alterats.
L’article posa de manifest que les carronyes van desaparéixer més ràpid en els hàbitats degradats que en els boscos ben conservats. ‘Mentres que en zones seminaturals tardaven més de tres dies a consumir-se completament, en àrees degradades el procés es reduïa a tot just un o dos dies’, ha revelat l’autor principal, Adrian Orihuela-Torres, del Departament d’Ecologia de la UA. Eixa rapidesa suggerix que, fins i tot amb menys espècies, la presència de generalistes eficients manté l’eliminació de restes, encara que amb menor redundància ecològica.
Segons els investigadors, este patró indica que algunes funcions poden mantindre’s malgrat la pèrdua de biodiversitat, però ho fan recolzades en comunitats més simples i potencialment menys estables a llarg termini. Si falla l’o les espècies dominants, el servici es ressent, perquè hi ha menys substitució possible entre espècies.
Eficiència no és resiliència
Els autors advertixen que esta aparent eficiència no equival a resiliència: descriu una reorganització cap a comunitats més homogènies dominades per oportunistes. ‘Este fenomen s’associa a la pèrdua històrica de grans depredadors i a la transformació humana del paisatge’, ha apuntat l’investigador de la UA. A més, recorden que en els boscos secs neotropicals ‘el seu funcionament ecològic ha sigut poc estudiat’, de manera que comprendre estes dinàmiques resulta clau per a planificar la conservació.
Els carronyers vertebrats —aus, mamífers i rèptils que consumixen animals morts— exercixen un paper essencial en accelerar la descomposició de la matèria orgànica, reciclar nutrients i reduir la propagació de patògens. Mantindre boscos ben estructurats no sols protegix més espècies, també sosté la complexitat i estabilitat dels processos que apuntalen l’equilibri de l’ecosistema.
La investigació constata, a més, que els boscos més ben preservats actuen com a refugi per a espècies sensibles i amenaçades, incloses diverses endèmiques de la regió tumbesina (l’Equador i el Perú). En estos hàbitats, l’equip ha documentat ‘per primera vegada el comportament carronyer en zarigüeyas del gènere Marmosa, la qual cosa amplia el coneixement sobre l’ecologia alimentària d’estos xicotets marsupials’. El treball ha comptat amb investigadors de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, la Universitat de Granada i la Universitat Tècnica Particular de Loja.
