La polèmica sobre l’accent, obert o tancat, del nom de la capital valenciana, ha demostrat la facilitat que la simbologia, les interpretacions identitàries, la pàtria, les banderes, etc., tenen per a provocar enfrontaments. La conformació de bàndols i l’aforisme El que no està amb mi (del tot), està contra mi (del tot), estan fora del sistema de raons i argumentacions. Les desqualificacions i els insults han poblat els mitjans de comunicació i les xarxes socials les últimes setmanes. Però igual que han aparegut les controvèrsies sobre València o Valéncia, hem de fer que desapareguen, no contribuint a la polarització entre els partidaris de les dos formes, sinó intentant argumentar, sense desqualificar ni insultar.
El model lingüístic o estàndard que es trie és determinant en una llengua minoritzada com la nostra per a que els destinataris del patró de llengua l’accepten o no. A més, sobretot, d’altres mesures de caràcter i reconeiximent constitucionals, que també comentarem. En l’embranzida pel valencià dels anys seixanta-setanta del segle passat impulsada per Joan Fuster, Enric Valor, Carles Salvador, Sanchis Guarner, Ferrer Pastor i molts altres interessats per l’ús i futur de la llengua, a la vista del poc interés de les classes dirigents valencianes pel nostre idioma, i per altres motivacions, van triar acostar-se al model convergent amb el català oriental, patró dominant per quantitat de parlants i per poder literari i econòmic, i apartar les paraules i formes més pròpies del valencià i del català occidental. Jordi Manent, destacat lingüiste català, en el pròleg del llibre d’Abelard Saragossà El valencianisme lingüístic, titulat «Per un acord de país sobre el model normatiu del valencià», entre altres reflexions
substancioses, diu: «Així que, per desgràcia, el model lingüístic fusterià s’allunyà del valencià parlat al carrer i s’apropà al model del català estàndard de Catalunya».
Eixe model discrepava i discrepa, en bona part, de la parla valenciana i catalana occidental, per la gran quantitat de paraules i formes diferents entre este parlar i les adoptades com a català estàndard, que convertix els escrits inspirats en el valencià de llibre en un valencià artificiós i ortopèdic. A banda de l’ortografia complicada, també qüestionada a Catalunya per destacats lingüistes catalans com Joan Solà, Pla Nualart, Ricard Fité, Rudolf Ortega, Màrius Serra, Enric Gomà i altres. Tot això fa que la immensa majoria de valencians no s’identifiquen amb eixe patró i eixa normativa. La prova, entre altres demostracions, la tenim en el baix percentatge d’opositors que trien el valencià en els exàmens per a l’accés a la funció pública en el País Valencià, 2,7% en unes de les últimes oposicions. Si eixos percentatges foren del 30% o 40% en valencià ja seria preocupant, però que no arribe al 3% fa imprescindible una política lingüística diferent i una normativa assimilable i practicable per la majoria de valencianoparlants, també de catalanoparlants, i no unes normes només per a especialistes.
Una altra demostració que la normativa resulta perjudicial per als mateixos i mateixes valencianoparlants és en els exàmens d’accés a la universitat, l’actual PAU, on la nota de valencià fa abaixar, en general, la mitjana obtinguda en les altres assignatures i la procedent dels estudis anteriors. I això impedix a no pocs estudiants cursar la carrera que voldrien. I una prova-enquesta casolana o domèstica sobre les notes de les diferents proves de valencià entre la gent jove de la nostra família, o del nostre veïnat, també ens faria vore la necessitat de reformes de la normativa i dels models d’exàmens.
Algú ha argumentat que, per exemple, hi ha normatives lingüístiques igual o més difícils o complicades que la nostra, com ara la desesperant ortografia de l’anglés i altres. Però eixes llengües tenen uns estats que les consideren part seua. I és obligat i necessari el seu coneiximent per a educar-se i viure en eixos països. La nostra llengua ja no és necessària. I la llei no disposa l’obligatorietat de conéixer-la. I ho hauria de disposar, d’alguna manera, canviant el tractament constitucional respecte a ‘les altres llengües espanyoles’.
A Catalunya també ocorre la disparitat entre norma i parla, com han apuntat els lingüistes citats més amunt, però ací això ha sigut, i encara és, corregit i augmentat per la substitució de lèxic, expressions i formes pròpies o més usuals de la parla valenciana per altres més privatives de la parla catalana oriental.
Sobre estàndards i subestàndards
L’argument ‘lingüístic’ d’eixa substitució, quan no és el bandejament o desqualificació de vocables o formes perifèrics de la llengua compartida, és la necessitat d’un estàndard de tot el nostre sistema lingüístic com tot idioma té, per evitar disgregacions innecessàries.
Però quan una llengua o sistema lingüístic l’integren diverses variants territorials, amb notable extensió i diferent administració, s’imposa la necessitat de crear o compondre un estàndard o subestàndard propi del territori de cada variant. En el nostre cas, s’imposa l’ús d’un estàndard valencià, com ocorre amb els estàndards del castellà peninsular, l’argentí, el mexicà i tants com territoris o països diferents on es parla l’idioma cervantí. Ocorre també amb l’anglés d’Anglaterra, el dels Estats Units, el d’Austràlia i altres. I s’ha de tindre en compte que no pot haver-hi estàndard únic sense poder únic, com diu Albert Pla Nualart, català i lingüiste de prestigi. En el País Valencià, Catalunya i les
Balears no hi ha poder únic i exclusiu, per tant, no cal insistir en un projecte d’estàndard inviable, perquè els usuaris valencianoparlants no l’accepten.
Si a una llengua o parla minoritzada ja li és molt difícil mantindre’s i recuperar-se davant de la dominant, si a més la buidem d’una part important del seu lèxic i de les seues formes i els substituïm per les de la variant d’un altre territori, encara que siga del mateix idioma, resulta un model ortopèdic, com és l’universitari i el de l’ensenyament i el d’algun mitjà de comunicació, que causa rebuig dels parlants, com ocorre en el nostre cas.
Valéncia amb accent tancat representa la parla valenciana i el seu estàndard ideal. Amb accent obert, representa una part de la llengua compartida, l’estàndard català, i no la variant del Sénia al Segura. Unitat de la llengua, sí, però en la diversitat i sense subordinacions.
L’estàndard o model valencià deu ser, i en alguns àmbits ara ho és, el que s’inferix dels documents de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), el que es fomentava des de l’antic programa Salt, abans del Botànic, i el que usen ja algunes editorials. Així com de les propostes de molts lingüistes de posar en valor la parla valenciana, com a variant de la llengua compartida. També cal tindre en compte els nous Criteris Lingüístics de l’Administració de la Generalitat.
Per cert, molts dels que ara invoquen l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, abans de 2015 la “ningunejaven”, la ignoraven o l’atacaven. Com que ha canviat algun criteri, ara és bona i abans no. Sobre el tema de l’accent València/Valéncia, ha avalat la forma amb l’accent obert, però sobre l’Énova, a petició del seu ajuntament, avala la forma amb accent tancat. Per què?
Quin cientifisme hi ha en eixa disparitat? Per què ha fet eixos canvis?
Algú diu que València deu ser en obert, pel simbolisme que representa la capital dels valencians. Precisament pel simbolisme, com a ciutat i topònim representatius de la parla valenciana, deu representar la pronúncia dels valencians i valencianes.
Dit tot això sobre la polèmica de l’accent, hem de tindre clar que la situació del valencià no és gens boiant, com tots sabem i assenyale més amunt. Insistisc en l’ús de no arriba al 3% els opositors que usen esta llengua en unes oposicions a l’Administració en la Comunitat Valenciana. S’ha fet molt per la seua promoció i presència des de l’últim terç des del segle passat; i es llig i s’escriu més que mai, a pesar de ser una llengua minoritzada, però en comparació amb el castellà, en l’ús social i en la transmissió generacional esta llengua va arrere. En les ciutats i pobles mitjans, la llengua del pati de les escoles és el castellà, senyal inequívoc de la malaltia social del nostre idioma. A Catalunya, en molts llocs, també. Alguna cosa nova s’haurà de fer si no volem accelerar la seua disminució d’ús.
Cal oferir un programa basat en la valencianitat, en prioritzar les paraules, expressions i formes de la parla valenciana, que també són les del català occidental, dins de la normativa de l’AVL. Hem de treballar l’autoestima pel valencià, des de les veus i formes més usuals del valencià, com ara afonar, assentar-se, arrere, avant, baix de, cusc/cusga, defendre, este, faena, hòmens, -iste (artiste, taxiste),-ix (agraïx, patixen) jóvens, juí, metja, per a que, vore, vos (vos dic), vullc/vullga, xafar, xillar i alguns centenars més, relegades per l’essencialisme lingüístic durant molts anys. Cal replantejar la política del requisit lingüístic, donant-li més valor al valencià de l’escola i evitar que els exàmens de coneiximent del valencià siguen una barrera difícil de franquejar.
S’hauria de proposar, a mitjà termini, que la Constitució i els estatuts canvien el tractament de ‘les altres llengües espanyoles’ i declarar-les llengües estatals, en el grau que corresponga i en clau federalista, tal com s’ha proposat en alguns congressos de partit.
Recordem que hi ha un Consell de les Llengües Oficials en l’Administració General de l’Estat, creat en 2007 pel govern de Zapatero. Inactiu per ara, però que seria el mitjà per a proposar el reconeiximent de llengües estatals, i l’acceptació del valencià-català, eusquera i gallec en la Unió Europea.
Insistim que fa falta un pacte transversal, de la gran majoria de les Corts Valencianes, com els que possibilitaren la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. S’ha de fer tot el possible per a això. El valencià és de tots o no serà de ningú.
Per un valencià assimilable i practicable
Abelard Saragossà ha rebut alabances pel seu treball rigorós i argumentat, en el cas de l’accent sobre València, com en altres propostes, però també crítiques per acceptar la comanda del consistori municipal de València, governat pel Partit Popular i Vox. Però cal recordar que el professor i acadèmic Saragossà, en coherència amb la parla valenciana, proposa la grafia Valéncia des de fa més de vint anys, en els seus llibres i en propostes públiques per a entitats i partits polítics, sobre l’accentuació i sobre molts altres aspectes de la normativa complicada que tenim. I igualment hauria acceptat eixe encàrrec, o algun altre, si li l’haguera fet el govern del Botànic, o qualsevol institució governada pel PSPV-PSOE, Compromís, Sumar, Podem o el que siga. A més, és dels que opinen, com molts altres, jo entre ells,
que la política lingüística deu tindre caràcter transversal. Això és una prèdica constant en ell, perquè esta llengua només es podrà refer si hi contribuïxen valencians de tots els colors polítics, amb un pacte lingüístic permanent, o s’afonarà a poc a poc, però sense parar.
Abelard Saragossà no ha anat a buscar l’Ajuntament de València per a oferir-li la seua tesi de l’accent del nom de la capital. Ha sigut la direcció d’eixa corporació municipal la que ha anat a buscar-lo a ell. I ell, d’acord amb el seu parer, exposat des de fa més de quatre lustres, ha actuat honestament i conseqüentment. El seus treballs no són una proposició a incomplir la normativa, sinó que són propostes per a que puguen ser considerades per la institució normativa valenciana, i entre tots fer un valencià més assimilable i practicable.
