La concepció de valencianoparlants i castellanoparlants com a ètnies diferenciades —inclús enemistades— que intuïsc en el discurs d’alguns militants lingüístics de X (abans, Twitter) topa de cara amb la realitat lingüística de no poques famílies i individus del País Valencià. Ocorre que molta gent té vincles afectius amb les dos llengües i es comunica en l’una o l’altra segons el context i l’interlocutor. Estos fenòmens de canvi de codi s’anomenen «mudes lingüístiques», seguint el concepte usat per J. Pujolar, I. González i R. Martínez (revista Llengua i ús, núm. 48, 2010). La casuística de mudes en la vida d’una persona és complexa i variada, i segons la situació concreta i el moment vital del parlant, l’ús lingüístic s’escora cap a un idioma o l’altre. Així, els parlants canvien de codi segons l’entorn —la família, els amics, l’escola, la universitat i el treball— i encara dins de cada un d’estos entorns, alternen codis segons la persona a qui s’adrecen.
En la nostra Sociolingüística és habitual parlar d’una situació anomenada diglòssia, que consistix a usar el valencià de manera fonamentalment oral, en situacions informals amb amics i familiars, i canviar al castellà en situacions formals o per a adreçar-se a desconeguts. Certament, eixe és un fenomen comú i preocupant per a la normalització i la mateixa supervivència del valencià, que es veu privat d’àmbits d’ús vitals; però no oblidem que també hi han mudes en una altra direcció: castellanoparlants que fan seua la llengua valenciana, l’usen en la vida professional i fins i tot en promouen l’ús públic. Ara pense en Toni Sánchez, cantant del grup Zoo Posse i natural d’Oriola, que en una entrevista explicava que té el castellà com a llengua familiar; o Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra, que parlava en castellà amb son pare navarrés i hui es comunica en eixa llengua amb la dona i els fills; o Joan Manuel Serrat, que afirma que en sa casa, en la seua infància, es parlava tant el català com el castellà. ¿És que algú dubta de la contribució enorme d’estos artistes a la difusió i la normalització de la nostra llengua en el món de la música?
Segur que coneixeu altres exemples de bilingüisme individual, persones que, partint del castellà familiar, tenen en molta estima el valencià i l’usen dia a dia en la faena i en les relacions socials. Me’n venen al cap uns quants: una professora de Viver que fa classes d’Història en el cap i casal, un camioner de Sogorb que s’ensenyà el valencià repartint per la Ribera, un periodiste d’Énguera que escriu en valencià els seus articles; a més, evidentment, d’aquells que partien del bilingüisme des de casa, com ara dos germanes de Massanassa que parlen valencià entre elles i amb sa mare, però amb son pare en el castellà de Requena heretat. Tot açò és ben habitual en un antic regne amb dos predominis lingüístics històrics des de la seua fundació (assentats definitivament en el segle xvii amb la repoblació del buit demogràfic deixat pels moriscs), un territori a on les grans ciutats, receptores d’immigració castellanoparlant, pertanyen a la zona valencianoparlant. Doncs bé, tal volta el concepte de muda lingüística siga més precís i adequat en certs contexts que els de valencianoparlant i castellanoparlant, ja que a sovint u és les dos coses alhora.
A voltes sent la queixa que el bilingüisme només l’exercim els valencianoparlants. És cert que tots els que nos expressem habitualment en valencià som ben capaços de comunicar-nos en castellà, mentres que hi ha una gran massa d’individus monolingües en castellà que, sobre viure en territoris de predomini històric valencià, no s’esforcen per aprendre la nostra llengua: perquè no és un deure, perquè no ho troben necessari o els fa vergonya, no els abellix o ni tan sols els ha passat pel cap. I és de veres que existix una valencianofòbia preocupant: ara i adés els mitjans de comunicació o les xarxes socials es fan ressò del cas d’algun energumen que s’ha atorgat el dret d’avassallar a algú i exigir-li, per la seua cara, que deixe de parlar valencià i canvie de llengua; eixa situació humiliant l’hem viscuda alguna vegada tots els que intentem usar la llengua pròpia en la interacció amb desconeguts.
És comprensible, per tant, que alguns militants pel valencià —persones que no exercixen la diglòssia, sinó que intenten usar el valencià en tots els àmbits— estiguen «cremats» amb determinades actituds. Ara bé, per molta frustració que es tinga, no és raonable ni constructiu canalitzar-la amb generalitzacions absurdes segons les quals els «castellanoparlants» serien ni més ni manco que l’enemic, una alteritat a qui atribuir tots els mals de la situació del valencià. Les reaccions que els titlen de «castellans», desposseint-los de la ciutadania valenciana; o de «colons», l’etiqueta anacrònica per excel·lència, no contribuïxen a res bo. No sé si es creuen eixe discurs o si es tracta d’una sobreactuació histriònica i gregària per a buscar complicitats ideològiques en la xarxa social. La simplicitat absoluta de l’estereotip és el pas previ a la caricaturització i la deshumanització.
No oblidem, doncs, el bilingüisme d’aquells que fan les mudes al revés —del castellà al valencià—; persones amb vincles afectius amb les dos llengües. Tal com nos recorda Amin Maloouf, en una mateixa persona poden conviure llengües i identitats. El valencià necessita tots els parlants per a sobreviure: també aquells que fan part de la seua vida en castellà.
Gerard Quintana parla en castellà amb la dona i els fills:
Entrevista a Panxo, de Zoo Posse:
Entrevista a la mare de Gerard Quintana:
