L’endemà passat de la dana que va deixar 229 morts a la província de València, quan el fang encara cobria carrers i façanes, diverses entitats socials, cíviques i sindicals van cridar a una primera manifestació sota una consigna que va prendre immediatament: ‘Mazón dimissió‘. En els dotze mesos següents, eixa frase es va convertir en símbol del descontentament per la gestió de la catàstrofe i en el fil conductor d’una protesta sostinguda. Este dilluns, l’anunci de la dimissió de Carlos Mazón va arribar en la mateixa data en què es complix un any dels greus incidents a Paiporta durant la visita dels reis i del president del Govern a la zona zero, un episodi que va marcar el to de la contestació ciutadana per la lentitud de les ajudes i la falta de mitjans després de les riuades.
Dotze manifestacions
La primera gran marxa es va celebrar a València el 9 de novembre de 2024, onze dies després de la tragèdia i sis després dels incidents de Paiporta. Malgrat que metre i tren encara no s’havien restablit per a viatjar des dels municipis afectats, la protesta va reunir més de 130.000 persones, segons la Delegació del Govern. El que llavors semblava una convocatòria excepcional es va convertir en un calendari: una manifestació al mes per a exigir la dimissió del president per la seua ‘nefasta gestió’ de la dana. A la quarantena de col·lectius inicials es van sumar amb el pas de les setmanes associacions veïnals, plataformes cíviques i, una vegada constituïdes, les associacions de víctimes, fins a superar les 200 entitats convocants.
La pancarta de capçalera es va fixar prompte: la frase ‘Mazón dimissió’ al costat de la imatge del cap del Consell invertida, amb el jupetí roig que va vestir en el Centre d’Emergències i un crespó negre. La consigna va transcendir les marxes i es va escoltar també en les intervencions de l’oposició en Les Corts, en les compareixences de víctimes i afectats, en esbroncs al carrer i fins i tot en el funeral d’Estat pel primer any de la tragèdia. Altres lemes, com ‘Mazón a presó’, ‘El president a Picassent’ o, a vegades, ‘El president a Foncalent’, van subratllar el to punitiu de part del malestar.
La segona gran mobilització va tindre lloc el dissabte 30 de novembre de 2024 i va reunir a València a 100.000 persones. Després dels atacs amb fang i pintura roja en la primera marxa, les autoritats van prohibir que la protesta acabara davant el Palau de la Generalitat per a evitar danys en el patrimoni, un canvi de recorregut que va il·lustrar la tensió acumulada i la necessitat de reforçar dispositius de seguretat.
Incidents de Paiporta i persistència de la protesta
El diumenge 3 de novembre de 2024, durant la visita institucional de Felip VI, donya Letizia i Pedro Sánchez, els incidents de Paiporta van obligar a modificar l’agenda dels monarques i van forçar al president del Govern a abandonar el municipi en el seu cotxe oficial al no poder garantir-se la seua seguretat. Mazón va romandre en la comitiva i va rebre llançaments de fang, increpacions i acusacions de veïns que denunciaven que l’ajuda arribava amb comptagotes mentres el paisatge continuava sent apocalíptic. Aquella escena va cristal·litzar l’enuig dels pobles negats i va donar impuls a una protesta que, des de novembre, es va organitzar mes a mes, amb reunions periòdiques dels convocants per a avaluar la situació i mantindre viva la mobilització.
Les marxes es van celebrar en ple Nadal, sota la pluja o en plena onada de calor. Encara que amb menys assistents que en els inicis, van aconseguir mantindre el focus públic i polític sobre la gestió de l’emergència. Al juliol, la protesta es va traslladar a la zona zero amb una convocatòria a Catarroja; al setembre, va adoptar format de columnes, amb una eixida des de Paiporta i una altra des de La Rambleta de València, que van confluir al Pont de la Solidaritat, el mateix que milers de voluntaris van creuar després de la dana per a auxiliar als seus veïns.
L’última manifestació va tindre lloc el 25 d’octubre a València, en el primer aniversari de la dana. Va reunir 50.000 persones i va tornar a demanar la dimissió del president. Eixe reclam es va consumar dotze mesos després de l’inici de les protestes, amb l’anunci d’este dilluns. Els convocants van resumir així el desenllaç: ‘No ha dimitit, li hem fet caure’. El lema que va nàixer entre el fang va tancar el seu primer cicle amb el desenllaç polític que va buscar des del principi.
