Mirem si, després del recorregut històric que hem fet, podem interpretar el valencià dels nostres dies (sempre limitant-nos a la part lingüística, és a dir, sense tocar la part sociolingüística, l’ús social del valencià). Tenint en compte que el valencià i el castellà són llengües romàniques, haurien de ser llengües molt paregudes.
Si penseu en camps específics de la vida quotidiana (parts del cos, parts del dia, peixos, verdures, etc.) i compareu quines són les paraules del valencià i quines les del castellà, trobareu que hi han coincidències, però que les divergències són elevades.
Ací, ens limitarem a posar uns quants exemples d’un camp ben reduït, els noms que indiquen les parts del cos humà. En la meua gramàtica, observe que no hi ha una particularitat, o quatre, o dotze (que ja en serien prou). En constate trenta, siguen paraules diferents o siguen formes prou diferenciades. D’eixa manera, el muscle es diu hombro en castellà; de el tòs passem a la nuca; el bescoll és el cogote; l’esquena es torna la espalda; l’espatla del valencià no té equivalència en castellà; la panxa és la barriga; de els budells passem a las tripas; el melic es torna el ombligo; la galta és la mejilla; etc, etc.:
Una faena pendent és arreplegar pacientment les paraules dels camps lèxics fonamentals de la comunicació quotidiana que contenen especificitats en les dos llengües. Eixe treball tindria interés per al públic valencià general i, especialment, en tindria molt per als docents, ja que l’escola valenciana s’hauria d’assegurar que els alumnes que no són valencianoparlants acaben la seua formació escolar havent-les assimilades (totes o com a mínim la majoria).
Quant als alumnes que han aprés el valencià en casa, eixa operació els mostraria la personalitat que té la llengua que els pares els han ensenyat. Ben mirat, el treball dit podria ser la font d’una tesi doctoral tan bonica com productiva socialment (divergències entre les dos llengües en el lèxic bàsic, i manera d’ensenyar les particularitats en les escoles i els instituts, des dels primers cursos escolars fins al final del batxillerat).
Si passem a la fonètica, trobarem el mateix panorama. Hi han fonemes que existixen en valencià i no en castellà, com ara la vocal o de Tinc por; que és com vocal o de la paraula anglesa job; en castellà, no existix tampoc la vocal e de verd. Inversament, el castellà en té que no apareixen en valencià, com la segona consonant de coger. Ara: a on hi han més particularitats no és en els fonemes, sinó en les síl·labes. El valencià té una síl·laba prou consonàntica, mentres que el castellà la té molt vocàlica.
En el camp de la flexió (o morfologia), trobarem una realitat semblant. Ací, em limitaré a dos estructures flexives. ¿Hi han paraules com cosí en castellà? Probablement, no n’heu trobat cap, ja que n’hi han poques (i no són habituals). Un exemple és rubí. Com sabeu, el plural de cosí és cosins. En valencià, hi han milers de paraules com eixa. El castellà no fa el plural de cosins. A voltes, afegix una s (rubís); a voltes, una e i una s (rubíes); el DRAE no explica quin dels dos plurals té rubí.
Per una altra banda, el plural de aragonés és dos aragones-os en valencià i dos aragones-es en castellà. Cada llengua conté centenars de noms que actuen com hem descrit (com ara peix / peixos i pez / peces):
Per a molts lectors, probablement serà poc significatiu el tema de les diferències flexives que acabem de comentar (cosi-ns, aragones-os). En canvi, per a un lingüiste hi han diferències estructurals, que valora més que les divergències en el lèxic obert (com ara finestra i ventana).
En la flexió verbal, passa com en la flexió nominal. U dels models verbals és el de jo duc, jo prenc, jo entenc. El valencià té molts verbs que actuen d’eixa manera. En castellà, no n’hi ha cap: {yo llevo / duc}; {yo tomo / prenc}; {yo entiendo / entenc}. Des de jo entenc, creem que jo entenga (Vol que ho entenga). També formem {entenc / Ho entenguí ahir / Volia que ho entenguera}. En total, d’una forma (bec) en creem díhuit més (les de tres temps: entenguí, pretèrit perfet; que jo entenga, present de subjuntiu; i que jo entenguera, imperfet de subjuntiu); també el participi en una part dels verbs (bec / begut) i el gerundi en una part del valencià (bec / beguent). L’estructura flexiva que acabem de descriure és privativa del valencià dins de les llengües romàniques.
En la tercera flexió verbal, el model del castellà i el del valencià també contenen particularitats. Des del final del segle XV, el valencià fa florixc, florixes i florix, contra el castellà florezco, floreces, florece. Si focalitzem la primera flexió verbal, pràcticament en cada persona gramatical hi ha alguna divergència. Com que els valencians no som conscients de les especificitats que hi han entre el valencià i el castellà, en la meua gramàtica les arreplegue en l’índex de conceptes. Convé destacar que, en la sintaxi (que el lingüistes solem dir que és poc variable), descric 19 divergències.
Si ara comparàrem el castellà i el gallego-portugués, trobaríem la situació previsible: hi ha una proximitat significativa entre les dos llengües. El panorama descrit fa preguntar-se si les llengües romàniques de la Península Ibèrica provenen de dos estadis diferents del llatí. La llengua popular de Roma s’estendria cap al nord i cap al sud de la Península Itàlica. Una de les direccions seria la Toscana i la Ligúria (Gènova); d’ahí, passaria a la Provença, al Llenguadoc i a Catalunya.
En canvi, el castellà i el gallego-portugués derivarien de la penetració des del sud de la Península, per a on és fàcil accedir a la part atlàntica. L’origen del castellà i del gallego-portugués ¿estaria vinculat al llatí que parlarien els propietaris latifundistes, més acostat al llatí clàssic? Així, del verb clàssic comedere prové la paraula del castellà i del gallego-portugués (comer). En canvi, eixe verb és mangiare en italià, manger en francés i menjar en valencià. Prové de mandicare, variant de mandire (‘mastegar’ i ‘mossegar’ en el llatí clàssic). Continuarem en l’article següent.
