Després de tants mesos aprenent a conviure amb el coronavirus, hem interioritzat les tres mesures sanitàries bàsiques (mascareta, distància, higiene de mans) i ens hem acostumat, mal que bé, a les restriccions. Unes restriccions que augmenten cada volta que les mesures fracassen i la corba dels contagis puja sense remei.
Cap a on porta tot això? Ningú ho vol dir, però tots ho sabem. El segon confinament total, fa unes setmanes impensable, el tenim pròxim. I no obstant això, hi ha altres mesures que podrien evitar-ho.
Sentit comú
Els polítics fa temps que carreguen sobre els ciutadans la responsabilitat dels contagis. No és estrany que després de les imàtgens de quatre ministres assistint a un lliurament de premis amb magnificència, en un lloc tancat amb un centenar de persones, haja alçat una onada d’indignació entre els espanyols.
Espanyols que veuen com els polítics els prohibixen les celebracions i les reunions, mentres ells compartixen temps d’oci amb l’elit social i econòmica. Demanar sentit comú als polítics no és pur caprici: la irresponsabilitat dels que aproven les mesures té un efecte directe sobre la disciplina dels ciutadans a l’hora de complir les restriccions.
Major transparència
La claredat de la norma és condició precedent de la seua eficàcia en el compliment. I és evident que en Espanya falta més claredat i més transparència. La disparitat de mesures en les diferents comunitats autònomes exigix que hi haja un comitè independent que puga avaluar en temps real les que millor funcionen.
I tornem al sopar de dilluns amb quatre ministres de govern, més l’alcalde i la presidenta de Madrid. Mentres no s’expliquen les mesures de forma clara i entenedora, la gent seguirà quedant per a sopar sense respectar les mesures, com han fet els assistents d’este famós sopar.
Limitació de les reunions
Entre les mesures que no s’entenen molt bé està la de les reunions en l’àmbit privat. En moltes comunitats es fixa el màxim en sis persones, però en altres països s’aplica més la coherència per limitar–les a una bombolla social. La idea és vore’s sempre amb el mateix grup d’amics o familiars i no amb un grup diferent cada setmana.
D’eixa manera cada persona pot tindre un grup de persones no convivents amb el que es pot vore de forma recurrent. Qui més s’acosta a este concepte és Navarra, encara que de manera més restrictiva: només es permeten les reunions amb convivents.
Fomentar les reunions a l’aire lliure
Una altra alternativa és fomentar les trobades a l’aire lliure per a estimular la vida social sense posar en risc la salut pública. Es tracta d’una mesura d’acord amb les evidències científiques, que diuen que en un espai obert hi ha 20 voltes menys risc de contagi.
L’Ajuntament de Madrid, per exemple, ha tirat endavant la proposta de dedicar espais públics a l’aire lliure a fundacions culturals o escolars, promoure l’ús de parcs, habilitar més carrers per als vianants, i ampliar terrasses cedint als comerços espai de la vorera.
Coherència política
La notícia es va publicar ahir al matí i també va alçar una gran polèmica: el conseller català del Treball, Chakir El Homrani, va anunciar en directe en una emissora de ràdio que el teletreball és obligatori en Catalunya i que les empreses que puguen implementar-lo i no ho facen seran sancionades. Però de nou es va imposar la incoherència política.
I és que tot seguit, la portaveu del Govern català, va eixir a desmentir al conseller recordant que Catalunya no té les competències per a imposar el teletreball. Ara mateixa no queda clar si es tracta d’una obligació o d’una recomanació. I això és el pitjor que pot passar: l’ambigüitat de la norma porta al seu incompliment.
