El valencià Ricardo Ten va qualificar com un assoliment somiat però no esperat la seua actuació en el Mundial de ciclisme paralímpic en ruta de Ronse. Arribava curt de preparació per dos lesions de clavícula i, així i tot, va convertir la incertesa en dos medalles en els últims dies d’agost gràcies a la seua experiència i a una competitivitat que va resistir els contratemps.
Es va imposar en la contrarellotge individual MC1 per a penjar-se l’or i, en la prova en línia, va rematar amb una plata. Va subratllar que els rivals arribaven molt forts i que va gaudir especialment de la victòria per eixe contrast entre desitge i dubtes. El context era exigent: setmanes amb entrenaments intermitents i menys ritme de competició, un factor decisiu quan el calendari estreny i les diferències es mesuren per segons.
De les caigudes als podis
Abans del campionat, dos caigudes li van provocar un trencament de clavícula dreta i una fractura en l’esquerra. Eixes lesions van alterar la planificació i li van impedir preparar la cita amb normalitat: van faltar quilòmetres, intensitat i presència en carreres. En eixe escenari, qualsevol esportista sol perdre espurna i tolerància a l’esforç. Ten, no obstant això, interpreta que la frescor que va conservar en reduir càrrega va poder convertir-se en un avantatge el dia decisiu, equilibri que a vegades inclina la balança en proves tan específiques.
La contrarellotge va premiar la seua capacitat per a dosificar i esprémer cada parcial, terreny propici per a qui sap administrar el dolor i mantindre la concentració. En la ruta, la plata confirma solidesa i regularitat en un Mundial d’alt nivell. La combinació d’or i plata, en jornades tan pròximes, reforça una idea: malgrat els dubtes previs, el rendiment de Ten va aconseguir el seu sostre competitiu just quan més compta.
Amb 50 anys, el ciclista admet que les medalles saben millor conforme passen els anys. La reflexió tanca un aprenentatge acumulat: entendre el difícil que és tornar al podi després d’una temporada convulsa i presentar-se al Mundial amb il·lusió realista, més orientada a competir pel podi que a imposar expectatives. Eixa maduresa es traduïx en una gestió de l’esforç que reduïx errors en moments clau.
Objectiu Los Angeles 2028
De cara al futur, Ten no tanca la porta als Jocs Paralímpics de Los Angeles 2028. La il·lusió està, però recalca la complexitat del camí i una condició no negociable: seran els resultats els que decidisquen si pot estar. Enlaire rendiment, la selecció no es regala; exigix constància, salut i continuïtat competitiva, just els aspectes que pretén consolidar després d’este Mundial.
Les seues declaracions van arribar en una recepció de la Fundació Trinidad Alfonso al Projecte FER, que va reconéixer a quatre esportistes recentment coronats en les seues modalitats. Al costat de Ten van ser distingits Bárbara Pardo, campiona del món de piragüisme en K4-500m; Eric Igual, or en el Mundial júnior de ciclisme en pista; i Blanca Ferrando, campiona del món de vela en ILCA 4. Un marc que subratlla el valor del suport a l’esport d’elit i la cultura de l’esforç compartida.
Després d’una temporada marcada per caigudes i podis, el repte immediat passa per afermar la recuperació, planificar el calendari i triar competicions que aporten ritme sense comprometre la salut. Convertir l’impuls de Ronse en treball diari serà la clau perquè els resultats continuen marcant el camí cap a noves metes.
