El musicòleg valencià David Catalunya, investigador de l’Institut Complutense de Ciències Musicals, va fer sonar a Jerusalem l’òrgan més antic de la cristiandat després de més de 800 anys de silenci. La demostració va tindre lloc en el Convent de San Salvador, on les notes van emergir de huit tubs de bronze originals, secundats per altres pipes replicades, en accionar les tecles de fusta. La fita oferix una referència sonora directa d’un instrument quatre segles anterior als òrgans europeus més antics conservats, una cosa inèdita per a la investigació musical.
La rellevància de l’assoliment no es limita al gest simbòlic de recuperar un so perdut. Escoltar tubs medievals originals permet comparar timbres i volums reals, i entendre millor com es concebia la organería en l’Edat mitjana, una època de la qual pràcticament no queden restes materials d’este tipus. Per al propi equip, l’experiència és equiparable a obrir una càpsula del temps: el que fins ara només es podia imaginar a partir de textos i reconstruccions teòriques comença a sentir-se amb manteniment físic.
Un tresor medieval ocult a Betlem
L’instrument va eixir a la llum per atzar en 1906, quan els franciscans escometien obres per a un nou hospici en la Basílica de la Nativitat de Betlem, en una zona que havia sigut cementeri cristià. Durant les excavacions van aparéixer 222 pipes de bronze —al voltant de dos terços del total—, 13 campanes i altres objectes litúrgics enterrats pels croats en el segle XII per a protegir-los davant la invasió musulmana i la conquesta de Terra Santa. Després de la troballa, les peces es van guardar en el museu arqueològic del Convent de la Flagel·lació, a la Ciutat Vella de Jerusalem, on van passar més d’un segle sense que el seu valor musical fora plenament reconegut.
El més desconcertant per als especialistes és que huit d’aquelles 222 pipes conservaren la seua sonoritat com si el temps no haguera passat. Per a l’equip, l’aparició d’eixe so antic equival a trobar un ésser viu d’una altra era: una comparació que il·lustra l’abast del descobriment i l’excepcional preservació del metall i les seues proporcions. La sessió a San Salvador ho va confirmar: el públic va escoltar absort com el color tímbric dels tubs originals, combinat amb rèpliques, traçava un pont entre el segle XII i el XXI.
Reconstrucció i primeres proves
El projecte perseguix reconstruir l’instrument en la seua integritat durant els pròxims anys. El organero Winold van der Putter, dels Països Baixos, està replicant tubs i ha creat una caixa de vent portàtil a partir d’un model 3D; este sistema alimenta d’aire a les pipes per a produir el so i permet realitzar assajos sense una instal·lació definitiva. L’equip espera disposar d’una primera versió experimental en un termini d’entre sis i huit mesos, la qual cosa facilitarà avaluar ajustos i avançar cap a una configuració estable.
David Catalunya subratlla que la manera de construir els tubs i de pensar la música en aquella època era radicalment distinta. En quatre segles la organería va evolucionar de manera notable, de manera que este òrgan oferix una guia concreta per a comprendre tècniques, dimensions i sonoritats prèvies a les tradicions que sí han arribat fins nosaltres. Eixa evidència directa ajudarà a contextualitzar repertoris i pràctiques litúrgiques i a orientar futures rèpliques amb criteris més fidels a l’original.
També participa en el projecte Koos van de Límit, reconegut constructor d’òrgans en l’àmbit de la música antiga, qui remarca que els artífexs medievals sabien exactament què volien sentir i que la decisió dels croats d’enterrar l’instrument no va anar en va. La reaparició de la seua veu, huit segles després, retorna a l’actualitat un paisatge sonor que semblava perdut i obri una via de coneixement única sobre el patrimoni musical de Terra Santa.
