València Basket es va proclamar campió de la Supercopa amb un bàsquet fluid i valent que remet al pla que Pedro Martínez va instaurar la passada campanya. Amb la idea de joc ja interioritzada i peces més ajustades al sistema, l’equip va sostindre un ritme alt, circulació de pilota i amenaça constant des del triple per a tapar absències sensibles i competir al màxim nivell.
La final davant el Reial Madrid va exhibir el creixement accelerat de Sergio De Larrea. Amb 19 anys, el base va ser l’MVP més jove de la història del torneig després de firmar 21 punts en 19 minuts. La seua energia i atreviment van canviar inèrcies i li van valdre tancar el partit per davant de Darius Thompson, referència arribada este estiu. Eixe gest no sols premia rendiment immediat; també indica confiança del cos tècnic en una rotació curta però funcional, capaç de mesclar descaradura i control segons convinga.
Dos ritmes per al mateix pla
Thompson encara ajusta automatismes a la velocitat ofensiva de l’equip, però la seua lectura oferix una alternativa més pausada quan la possessió el requerix, alguna cosa que equilibra el pla de Martínez. En el joc interior, Nate Reuvers va sostindre el cos a cos amb solvència davant Walter Tavares, mentres que Jaime Pradilla, Matt Costello i Josep Puerto van aportar ofici i consistència per a mantindre el llistó competitiu en els dos costats de la pista. Malgrat les seues molèsties de turmell, Neal Sako va deixar minuts útils: la seua mobilitat encaixa amb un llibret que exigix continuacions ràpides i activitat constant.
Entre els fitxatges exteriors, Omari Moore i Kameron Taylor van resultar diferencials al llarg del cap de setmana. En la final, Moore va sumar 10 punts, 4 rebots i 6 assistències, una línia completa que reflectix la seua capacitat per a enllaçar avantatges i trobar al company obert. Taylor, per part seua, es va anar a 17 punts, 3 rebots i 4 assistències, confirmant la fiabilitat que ja va mostrar en els seus dos cursos en Unicaja. Si el primer arribava sota el radar després d’una bona campanya en el Darussafaka i un preacord per a competir a Austràlia, el seu aterratge immediat aporta profunditat i manté l’amenaça exterior sense restar claredat a la passada extra.
El títol va arribar malgrat les absències de tres exteriors capitals del curs anterior. Jean Montero, referència individual i cridat a ser-ho esta temporada després de la seua millora de contracte, no va participar, igual que Brancou Badio i Xabi López-Arostegui. Per a capejar el temporal, el club va incorporar a Ike Iroegbu amb un contracte temporal d’un mes, útil per a sumar cames en la direcció. En canvi, l’escorta Isaac Nogués va tindre poca incidència: després de rebutjar un tir clar en la semifinal, va tornar a la banqueta i no va reaparéixer. També va estar el dominicà nacionalitzat hongarés Vicent Valerio-Bodon, peça per a entrenaments que va acabar en la convocatòria campiona sense arribar a jugar.
Un llibret de possessions i triples
El conjunt taronja va repetir patró a Màlaga: moltes possessions, alt volum de triple i circulació per a trobar avantatges. Enfront d’Unicaja, va guanyar 93-87 amb 34 intents de tres per 29 tirs de dos. Davant el Reial Madrid, es va imposar 98-94 amb 24 triples llançats per 46 tirs de dos. En els dos dols va perdre el rebot amb claredat —30 per 47 davant Unicaja i 35 per 45 davant el Madrid—, però el va compensar amb punteria i passe: 20 assistències davant els malaguenys (per 21 del rival) i 21 enfront de l’equip de Sergio Scariolo, que es va quedar en 15. Eixe contrast explica la identitat: assumir l’intercanvi de colps des del perímetre, acceptar un cert desavantatge físic sota cércol i convertir la velocitat en avantatge competitiu.
Pedro Martínez va subratllar després que les lesions van obligar a acurtar la rotació, alguna cosa que paradoxalment va donar confiança als qui van assumir més minuts. L’equip va creure en la idea malgrat arribar just i va respondre amb un bàsquet coherent, senyal que el projecte 2.0 tira a caminar amb lluentor i marge de millora quan els absents tornen i els nouvinguts acaben d’acoblar-se.
