El sopar, dirigida per Manuel Gómez Pereira, inaugura hui la 40a Mostra de València amb una invitació explícita al fet que Espanya riga de si mateixa. El film arriba com a comèdia coral de postguerra que posa el focus en el poder, l’obediència i la dignitat, amb la cuina com a escenari de tensions i oportunitat de fugida.
L’equip va aterrar en la Mostra de València – Cinema del Mediterrani per a presentar la cinta en una roda de premsa als Cinemes Babel, al costat de les productores valencianes Lina Badenes i Ana Camacho. El director va celebrar obrir una edició simbòlica del certamen i va subratllar el vincle amb la ciutat després d’un rodatge que va ocupar ací un terç del metratge: ‘ací em sent ja com a casa’.
La pel·lícula adapta l’obra teatral El sopar dels generals de José Luis Alonso de Santos i està ambientada al Madrid de la postguerra. Després del final de la Guerra Civil, Franco encarrega un banquet a l’Hotel Palace que han d’organitzar a contrarellotge un jove tinent (Mario Casas), un maître conservador (Alberto Sant Joan) i un grup de presoners republicans experts en cuina. Entre ells, una anarquista militant (Elvira Mínguez), mentres un feixista (Asier Etxeandia) supervisa l’operació. La sàtira combina la urgència de l’encàrrec amb les lleialtats forçades i les clivelles morals que afloren quan la supervivència i la dignitat xoquen en una cuina convertida en camp de batalla.
Humor com a arma i memòria
Gómez Pereira va explicar què el va atraure de l’adaptació: ‘l’humor és una gran arma de defensa, perquè permet arribar amb una gran càrrega de profunditat on no aconseguix el drama’. L’aposta per la comèdia, més que suavitzar, busca obrir una distància crítica amb la qual mirar episodis recents de la història i connectar amb un públic ampli sense renunciar al tall satíric.
El rodatge a València va ser clau per a recrear els interiors de l’Hotel Palace: tot es va alçar en l’històric Edifici de Correus de la plaça de l’Ajuntament. El director el va justificar per logística i coherència visual: ‘Haver construït tot des de zero hauria sigut terriblement car, però vam ser molt acurats a l’hora de rodar perquè res resultara anacrònic’. La decisió va permetre controlar l’època al detall i mantindre la unitat estètica del relat.
Des de la producció, Lina Badenes va assenyalar per què va apostar pel projecte: ‘pel fet que es parlara des de la comèdia de fets de la nostra història que no havíem tractat d’eixe mode, fins i tot Chaplin va ser capaç de riure’s d’Hitler fa molt temps’. Eixe to coral, pròxim a l’esperpent, exigix joc d’equip. Asier Etxeandia ho va resumir amb un lema i un mètode: ‘Espanya ha de riure’s de si mateixa’ i ‘este tipus de papers és millor no preparar-los en soledat. És important veure com assaja la resta i el to dels altres’.
Elvira Mínguez va definir la proposta com a ‘comèdia urgent. Jo tinc un fill de 16 anys i m’adone que la seua generació parla amb molta lleugeresa d’alguns temes i el permeables que són a les ‘fake news’. Necessitem atraure al públic jove a les sales’. La pel·lícula, en conjugar sàtira i emoció, aspira així a bastir ponts amb noves audiències.
La projecció inaugural tindrà lloc en el Teatre Principal de València amb presència de l’equip artístic i tècnic, a més d’autoritats i representants del sector audiovisual. Amb esta sessió s’obri una programació d’onze dies de projeccions, trobades i activitats que celebren quatre dècades de cinema mediterrani.