El València Basket femení s’acomiada de 2025 amb sentiments oposats. Després de fregar la final de l’Eurolliga i conquistar de nou la Lliga Femenina Endesa, l’equip va arribar al tram final de l’any encadenant quatre derrotes de pes davant Perfumeries Avinguda, Casademont Zaragoza i Spar Girona, una seqüència que va deixar exposats dubtes en el joc i en la gestió de moments calents.
De la Copa de la Reina a la Final a Sis
El curs va deixar prompte el seu primer colp. Al març, durant la Copa de la Reina disputada a Saragossa, l’equip que defenia corona va caure en quarts davant el Hozono Global Jairis per 53-70. L’eliminació, inesperada per context i per cartell, va obligar a recompondre’s. El conjunt taronja va trobar eixe impuls a Europa: va superar amb autoritat l’eliminatòria prèvia davant el CBK Mersin i va aconseguir la semifinals en gran forma. No obstant això, en semifinals l’experiència turca es va imposar per un ajustat 66-68 i, en el dol pel tercer lloc, Fenerbahce va tancar el torneig amb un 49-59. USK Praga, botxí del favorit, acabaria alçant el títol. Així i tot, el recorregut europeu va consolidar la sensació de competitivitat del projecte i va reforçar la seua confiança per al tram nacional.
Eixa inèrcia es va fer notar en la Lliga Femenina Endesa. Centrat únicament en el torneig domèstic, el València va concloure segon en la fase regular amb 24 victòries en 30 partits i va encadenar uns play-offs solvents: va eliminar al Joventut de Badalona en quarts, va doblegar a Perfumeries Avinguda en semifinals i va culminar amb Casademont Zaragoza en la final per a alçar el seu tercer títol de lliga consecutiu. La continuïtat del bloc, la defensa i la contundència en els tancaments de partit van marcar eixe èxit.
Estiu de canvis, lesions i alts i baixos
Amb la idea de continuar creixent, el club va situar com a objectiu ‘continuar millorant a nivell de joc’ i ‘donar un millor espectacle’. La planificació estiuenca va apostar per la joventut i per renovar el joc interior. Van tornar Awa Fam i Elena Buenavida després de la seua cessió a Guernica; es va incorporar la base de 22 anys Marija Lekovic com a peça de present i futur i es va afegir l’experiència de María Araújo a la rotació. En paral·lel, es van produir eixides de pes: Stephanie Mavunga, Kristine Distintiu i Nadia Fingall van abandonar la pintura, i també va marxar l’exterior Alba Torrens. Per a cobrir les absències de Leo Fiebich i Cristina Ouviña, es van firmar els contractes temporals de Tanaya Atkinson i Hind Ben Abdelkader, qui acabaria renovant al novembre fins a final de temporada.
L’arrancada no va ser senzill. El València va perdre la final de la Supercopa Endesa davant el Casademont Zaragoza i va cedir en l’estrena de lliga enfront del Baxi Ferrol. El punt d’inflexió va arribar amb la històrica estrena del Roig Arena el 12 d’octubre, davant IDK Euskotren, i amb el retorn de Fiebich: a partir d’ací, l’equip va encadenar set triomfs consecutius en la Lliga i, en Eurolliga, va firmar un partit per al record en portar a la pròrroga al totpoderós Fenerbahce, al qual va fregar amb la punta dels dits. Encara que el joc va deixar fases intermitents, l’efectivitat va sostindre al grup i va permetre superar amb solvència la primera ronda europea.
El tram final de l’any, no obstant això, va destapar clivelles. El club va començar a retocar la plantilla per a pal·liar carències i baixes: va rescindir el contracte de Alina Iagupova; Raquel Carrera va arrossegar desd’estiu molèsties en el genoll esquerre que la van deixar fora en les últimes setmanes; i Leticia Romero es va perdre l’últim xoc de l’any per una lesió muscular. Va haver-hi també notícies positives: va tornar Cristina Ouviña després de 574 dies sense competir i després de ser mare, i es van incorporar la interior Nia Coffey i la també estatunidenca Yvonne Anderson, encara pendent de debut. L’entrada i eixida de peces, encara que necessària, va exigir reajustaments que van afectar la continuïtat del joc i la química en pista.
Les conseqüències es van notar en el marcador. En el Roig Arena, en el primer partit de la segona ronda de l’Eurolliga, el conjunt de Rubén Burgos va encaixar un demolidor 0-26 en nou minuts de l’últim quart davant el Saragossa, que es va emportar la trobada. En la Lliga, l’equip va caure a Girona per una diferència pròxima als 30 punts i, de nou enfront del bloc aragonés, va tancar 2025 a casa amb un altre partit sense opcions. Parcials tan severs delaten falta de resposta emocional i desgast físic, senyals que expliquen la sensació de bloqueig amb la qual es va tancar l’any.
Amb eixe vaivé de sensacions, el València Basket encara 2026 amb diversos fronts clars: segellar el retorn a la Final a Sis de l’Eurolliga, competir per la Copa de la Reina i barallar per la Lliga Femenina Endesa, mentres es perfila una possible renovació del projecte. Recuperar a les lesionades, integrar a les nouvingudes i estabilitzar el pla de joc s’antulla clau perquè la versió més fiable de l’equip torne a imposar-se en els moments decisius.
