El València Basket va tancar 2025 amb un triomf davant el Partizán que el va elevar a la part més alta de l’Eurolliga i va coronar un any de transformació: de les derrotes cada vegada més dolces a començar a tocar la glòria, compaginant amb solvència el torneig continental i la Lliga Endesa.
Per a l’equip de Pedro Martínez, 2025 va començar amb la seua major decepció: la Copa del Rei. Els problemes físics amb els quals va arribar a la cita a Las Palmas van condicionar el seu pla, van acurtar rotacions i van desembocar en una derrota per 79-65 en quarts davant el Gran Canària, amfitrió del torneig. Aquella caiguda, més per context que per joc, va marcar un punt d’aprenentatge.
La següent estació va ser l’Eurocopa, el títol de la qual era la gran via a l’Eurolliga. En semifinals es va creuar el poderós Hapoel Tel Aviv, que va imposar el seu físic i qualitat per a eliminar al València en el xoc de desempat. L’eliminació no sols va tancar la ruta directa a l’Eurolliga, també va subratllar que l’equip necessitava elevar el llistó competitiu en sèries dures.
La campanya va acabar llavors amb la més dolça de les derrotes: la final de la Lliga Endesa davant el Reial Madrid. Després d’una fase regular notable i unes eliminatòries solvents davant Gran Canària i Tenerife, el València va tornar a barallar pel títol per primera vegada des de 2017, en la primera etapa de Pedro Martínez. Encara que ho va competir, no va poder arrapar-li cap triomf al conjunt de Chus Mateo, amb més fons d’armari i un joc molt sòlid. Aquella trobada va ser el comiat en gran de la Fonteta, la seua casa durant quasi quatre dècades.
De l’adeu a la Fonteta a l’impuls del Roig Arena
Mentres gestionava l’il·lusionant salt al Roig Arena, el club va avançar en el seu projecte. Va tancar un acord de tres temporades amb l’Eurolliga, impulsat pel nou pavelló i per l’interés de la NBA a comptar amb el club ‘taronja’ per a la seua futura competició europea. L’efecte immediat va ser estabilitat a mitjà termini i major atractiu per a jugadors i patrocinadors.
En la pista, el València va ajustar la seua plantilla a un estil més ràpid, on la velocitat, el triple i el rebot són eixos del pla de Pedro Martínez. Van arribar Darius Thompson, Omari Moore i Kameron Taylor, que van elevar el llistó del perímetre, i Jean Montero va renovar amb estatus de referència. El dominicà va continuar creixent sense perdre de vista l’NBA, mentres Papi Badio va progressar amb menys focus. Josep Puerto es va consolidar com a rotació fiable en un equip d’elit i el prometedor Sergio De Larrea va acusar el salt de nivell, una cosa similar al viscut per Xabi López-Arostegui. El jove Isaac Nogués va tindre, de moment, un impacte menor.
Per dins, ni Neal Sako ni Yankuba Avenc van explotar encara. El gran inici de curs es va recolzar en el creixement de Nate Reuvers i de Jaime Pradilla, i en la solidesa de Matt Costello, ja presents en la plantilla anterior. A més, el canvi amb la temporada en marxa de Nate Sestina per Braxton Key va afegir versatilitat i energia a la rotació.
Un primer tram guanyador
El triomf en la Supercopa, després d’eliminar a l’Unicaja i véncer al Reial Madrid en la final malgrat baixes importants, va posar fi a sis anys sense títols i va anticipar la línia del primer tram de campanya. No sols va ser un trofeu: va reforçar la convicció del grup i va validar el pla de joc.
En l’Eurolliga, l’equip de Pedro Martínez ha sigut una de les grans sorpreses de l’arrancada. Va tancar la primera volta amb 13 victòries en 19 partits i es va situar en el més alt de la taula. Va saber combinar el joc alegre amb la duresa que exigix el torneig. Això sí, la igualtat en la classificació convida a no relaxar-se: cada detall i la gestió física marcaran diferències.
En la Lliga Endesa, el balanç és de 9 triomfs i 2 derrotes, una cadència que li manté en la zona noble. Amb plaça segura per a la Copa de febrer, que es disputarà en el Roig Arena, l’equip té encarrilat acabar la primera volta entre els quatre primers i arribar al sorteig com a cap de sèrie, un factor que pot aplanar el camí en el torneig del KO.
A l’espera de com es desenrotlle la segona mitat del curs, el València ja ha firmat dos triomfs nítids: va assentar un estil atractiu i competitiu tant en fases regulars com en partits decisius, i va superar els dotze mil espectadors de mitjana en el Roig Arena. La connexió amb la graderia i la solidesa del projecte apunten a un 2026 en el qual competir per tot deixarà de ser una aspiració per a convertir-se en una obligació assumida dins del vestuari.
