Alberto Núñez Feijóo va reiterar davant la jutgessa que investiga la gestió de la DANA que l’episodi de riuades i desbordaments va constituir una emergència nacional, i va subratllar que així li ho va traslladar en diverses ocasions al llavors president de la Generalitat, Carlos Mazón.
Segons la transcripció de la seua declaració com a testimoni, Mazón li va contestar que el president del Govern li havia garantit tots els mitjans, encara que considerava més convenient que la gestió es realitzara des del territori. Feijóo va exposar que la seua prioritat va ser comprovar si la Comunitat podia afrontar la magnitud del desastre.
El líder del PP va comparéixer per via telemàtica el 9 de gener des del seu despatx en el Congrés. Preguntat per un possible retard en l’enviament de l’avís a la població, va respondre que no el recordava i va afirmar: ‘es va enviar el missatge quan els tècnics el van creure oportú’.
Competències i coordinació en la crisi
Feijóo va defendre que l’ocorregut ‘no ho pot gestionar cap comunitat autònoma’ i va lamentar que el Govern central ‘es negara a assumir l’emergència nacional’, malgrat que la va reclamar des de la tribuna del Congrés. Al seu juí, eixa declaració hauria permés que l’Executiu assumira la coordinació directa de tots els recursos, evitant els obstacles derivats de la cadena de comandament: ‘l’exèrcit seguix el comandament del Ministeri de Defensa, i la Policia i la Guàrdia Civil del d’Interior; per tant, ningú pot exercir una competència que no té i així és molt difícil la gestió’.
Sobre si va demanar formalment a Mazón que elevara l’emergència al nivell nacional, va contestar que sí; no obstant això, el president li va traslladar que no era necessari que ell el sol·licitara i que el Govern havia compromés tots els mitjans. Va negar que existira consens o pacte per a no fer eixe pas i va recalcar que la discussió no va girar sobre la disponibilitat de recursos, sinó sobre qui havia de dirigir la resposta.
Interrogat per l’agenda de Mazón aquell dia, va assenyalar que no va rebre informació detallada, ‘llevat que va anar a menjar, d’ací al Palau de la Generalitat i després al Cecopi‘, i que es va mantindre informat. Davant els diferents aclariments del president sobre com va transcórrer la vesprada del 29 d’octubre, va sostindre que ‘van ser ‘concrecions’ i que no va preguntar si havia acompanyat a algú a l’aparcament.
Respecte a la dimissió de Mazón, va indicar que no va intervindre en la decisió. Va explicar que li va traslladar que s’obria una ‘etapa dificilíssima, complexíssima’, que no comptava amb tots els mitjans per a afrontar-la i per això va insistir en la declaració d’emergència, a més de preocupar-se perquè en les propostes d’ajudes figuraren aportacions del Govern. Va afegir que van acordar que, en la seua compareixença en Les Corts, dos setmanes i mitja després de la DANA, vinculara el seu futur polític a l’èxit de la reconstrucció.
Va dir que va conéixer la renúncia l’endemà del funeral d’Estat, quan, després d’escoltar unes declaracions, li va preguntar i va rebre esta resposta: ‘Sent, he pres la decisió este cap de setmana, presentaré la meua dimissió com a president de la Generalitat’. En la seua opinió, Mazón no havia d’haver dimitit en els dies posteriors a la DANA perquè ‘qui es quedava al capdavant?’; sense coordinació estatal i amb el president fora, la gestió hauria quedat encara més debilitada.
