Rosalinda Galán encara el compte arrere per a Benidorm Fest 2026 com una de les candidatures més fulgurants. Se situa entre les deu amb més reproduccions malgrat que el seu projecte actual a penes té un any de vida. La seua aposta revisita la cobla des del present: producció electrònica, elements urbans i un discurs feminista que busca rescatar a les protagonistes del gènere des de la fortalesa, no des del victimisme.
‘En un punt donat em vaig adonar que la cobla, igual que per a mi ho va ser encara descontextualizada completament del seu origen i de les seues intencions originals, va suposar un espai d’alleujament i que va tindre una funció revolucionària‘, afirma, subratllant per què este repertori tradicional li continua servint per a expressar el que no sempre troba espai en altres estils.
L’artista, nascuda a Sevilla en 1990 i criada en Els Palaus i Villafranca, recorda una infància amb cobles sonant a casa. La seua mare les entonava per a suportar el dia a dia i eixes melodies van acabar marcant la seua sensibilitat. ‘Qualsevol ho diria ara, però jo era molt retreta i no parlava per no molestar, amb cosetes que tenia ennuegades’, admet. Va trobar refugi en el Fiat Tempra del seu pare, on escoltava una vegada i una altra a Marifé de Triana: ‘La cobla em va ajudar a transitar emocions que reconeixeria molt temps després’.
Cobla, electrònica i mirada feminista
Amb 19 anys es va mudar a Madrid per a formar-se com a actriu i va arribar a protagonitzar en teatres ‘Vull ser María Jiménez’. En paral·lel va alçar un projecte musical sota l’àlies Machita: una banda ‘d’un altre rotllo’ amb la qual actuava quan i on es podia, sense un full de ruta definit, encara que el seu timbre continuava sent ‘coplero i folklòric’. Eixe aprenentatge la va conduir a perfilar amb més claredat una direcció pròpia.
Gràcies a referents i estudiosos del gènere com Lidia García, responsable del pòdcast ‘Campaneres’, va aprofundir en la lectura històrica de la cobla: un cançoner que, en una època nefasta per a la dona, parlava de realitats dissidents —la prostituta, la mare soltera o l’altra— i d’amors prohibits, els del col·lectiu LGTBiq+. Eixa relectura explica que la seua proposta contemporània connecte amb noves audiències sense renunciar a l’arrel.
‘Portava molt de temps amb la idea de fer una cosa nova amb la cobla i mesclar-la amb nous ritmes, però has de trobar la gent amb la qual fer-ho i experimentar. I un dia els vaig trobar’, recorda sobre la gènesi del projecte actual. A l’octubre de 2024 va llançar el seu primer tema, ‘Calla’t’. Van arribar més cançons i, al novembre, el seu primer EP, ‘Grans èxits, Vol. 1’ (Virgin), que va acabar d’assentar la seua identitat sonora.
Benidorm Fest va entrar prompte en el seu radar. ‘Em dona visibilitat a un projecte que tinc molt enfocat, en el qual estic molt segura del que cant, de per què ho cante i de com, i Televisió Espanyola em permet mostrar-ho en gran’, assenyala. ‘Mataora’ és la cançó amb la qual competix després d’un segon intent —ja va provar sort en 2025— i amb la qual aferma la seua narrativa.
En ‘Mataora’ col·loca en un lloc triomfal a les protagonistes de les velles històries. Reescriu a la Carmen de Mérimeé, a la qual ‘preferixen donar mort’ abans que veure-la ‘feliç amb qualsevol’, i la presenta amb ‘punyal en les carns’ i una mirada petrificadora. La lletra invertix el punt de vista i convertix la ferida en arma, en un manifest d’autonomia que dialoga amb la tradició sense reproduir-la tal qual.
La producció suma beats electrònics i codis urbans que tensionan la cobla cap a un territori híbrid. A més, redobla el seu caràcter feminista: està realitzada al costat de dos dones, Greta Ch’asca i Ainoa Buitrago, en una indústria que rares vegades acull i visibilitza el talent femení en esta fase del procés.
Una posada en escena allunyada del tòpic
El premi de 150.000 euros li vindria ‘molt requetebién’, reconeix, però preferix ‘viure molt en temps present‘ el que ocorre en el concurs. Ultima amb el director artístic Sergio Jaén una proposta ‘allunyada del tòpic’, coherent amb la seua idea de desplaçar el centre de la cobla cap a la potència i no cap al lament. La seua formació actoral apunta com a ferramenta per a construir un relat escènic que amplifique la cançó sense saturar-la.
‘La cançó ja té moltíssima informació i estem jugant a continuar aportant, però des del teatre i des de l’art en majúscules’, apunta, deixant entreveure un joc d’imatges i símbols que completen la història de ‘Mataora’. A casa, un ‘altarcito’ invoca a tres guies del seu llinatge artístic: ‘Marifé, Rocío (Jurado) i Concha (Piquer)’. Tradició i present es donen la mà en una proposta que busca arribar a un públic ampli sense diluir la seua essència.
