Un estudi de la Universitat Politècnica de València (UPV) ha demostrat el potencial dels aiguamolls artificials per a protegir la qualitat de l’aigua en entorns amb pressió agrícola i urbana. El treball confirma que estos sistemes reduïxen pics de contaminació i milloren la gestió de nutrients, en actuar com a filtres naturals que estabilitzen el flux i la càrrega contaminant després d’episodis de pluja i escorrentia.
Amb motiu del Dia Mundial dels Aiguamolls, l’Institut d’Enginyeria de l’Aigua i Medi Ambient (IIAMA) de la UPV destaca la rellevància d’estes solucions basades en la naturalesa per a millorar la qualitat de l’aigua, protegir el sòl i mitigar la contaminació difusa. La investigació s’emmarca en el projecte TED2021 Rainwetpipa, finançat amb fons PRTR, i analitza el comportament hidràulic i la capacitat de depuració de l’aiguamoll de làmina lliure Tancat de la Pipa, al Parc Natural de l’Albufera de València, enfront d’aportacions d’escorrenties urbanes i agrícoles.
Sistemes tampó enfront de pics de contaminació
‘Els resultats de l’estudi confirmen que els aiguamolls artificials funcionen com a sistemes tampó, capaços d’esmorteir pics de contaminació i millorar significativament la qualitat de l’aigua, fins i tot quan reben aportacions contaminants variables i no han sigut dissenyats específicament per a eixe fi’, afirma Adrián Martínez, investigador del IIAMA participant en l’estudi.
En la pràctica, això significa que, quan augmenta de colp la càrrega de sòlids i nutrients, l’aiguamoll esmorteïx l’impacte en retindre bona part del material particulat i diluir les concentracions més problemàtiques. Eixa capacitat estabilitzadora reduïx la variabilitat de la qualitat de l’aigua a l’eixida del sistema i protegix aigües avall a séquies, llacunes i altres masses receptores.
Entre les principals conclusions, l’equip va observar una elevada retenció de sòlids en suspensió, pròxima al 80% del material entrant, gràcies a processos naturals de sedimentació. En disminuir la terbolesa, s’afavorix la recuperació de la qualitat visual de l’aigua i es limita el transport de contaminants associats a les partícules.
Així mateix, l’aiguamoll va mostrar una reducció significativa del nitrogen amoniacal mitjançant la combinació de dilució, retenció i transformació biogeoquímica —amb la nitrificació com a procés clau—. Este control de l’amoni és fonamental per a evitar episodis d’eutrofització i protegir els ecosistemes aquàtics més sensibles.
Claus de disseny per a major eficiència
L’estudi subratlla la importància del disseny hidràulic. Les configuracions amb diverses cel·les en paral·lel milloren el temps de residència de l’aigua i, amb això, l’eficiència del tractament. En distribuir els cabals i augmentar els recorreguts efectius, s’afavorixen els processos de sedimentació i les reaccions biogeoquímiques, la qual cosa es traduïx en eixides més estables enfront d’entrades variables.
‘Estos resultats aporten criteris tècnics rellevants per al disseny i optimització de noves infraestructures verdes orientades al tractament d’aigües contaminades’, indica Carmen Hernández, investigadora del IIAMA.
Este coneixement s’aplica en iniciatives com el projecte VALPURIN, orientat a desenrotllar solucions basades en la naturalesa per al tractament sostenible del purí i la valorització de les seues fraccions, amb la participació del IIAMA-UPV, Global Omnium i Servyeco.
L’objectiu és minimitzar els impactes ambientals dels residus agropecuaris sobre el sòl i els recursos hídrics mitjançant processos de tractament innovadors. Dissenyats amb criteris com a temps de residència adequats, cel·les en paral·lel i aprofitament de la sedimentació, els aiguamolls artificials es posicionen com a infraestructures verdes capaces d’estabilitzar la qualitat de l’aigua fins i tot quan reben aportacions contaminants variables.



