La conquesta del Kosner Baskonia de la Copa del Rei dèsset anys després ha sigut una sorpresa només relativa en el Roig Arena, un torneig que ha reunit grans aforaments i ha superat els 100.000 espectadors. El conjunt vitorià ha tornat a la Copa després de dos edicions absent sense perdre la seua aura copera i, com a cap de sèrie i equip d’Eurolliga, ha encaixat en una lògica competitiva que explica per què el seu assalt al títol ha sorprés només a mig fer. El nou pavelló valencià ha oferit un marc imponent i ha reforçat una sensació d’esdeveniment major, amb ambient sostingut des de quarts fins a la final.
Domini dels caps de sèrie
El triomf ha consolidat l’aclaparador domini dels caps de sèrie, els quatre millors al tancament de la primera volta en la Lliga Endesa. Des que es va instaurar l’actual format, han guanyat quasi en el 75% de les edicions i, amb este èxit, ja copen 12 de les últimes 13. Alhora, la Copa ha ampliat una etapa d’alternança en el podi: el Baskonia és el tercer campió distint en tres anys, després de l’Unicaja en 2025 i el Reial Madrid en 2024. Per a alçar el trofeu, els alabesos han eliminat de manera consecutiva a la Llacuna Tenerife, Barcelona i Reial Madrid, la mateixa seqüència d’oponents que va doblegar l’Unicaja un any abans, la qual cosa reforça la idea que el camí al títol passa per superar a l’elit en cada encreuament.
A més, els quatre representants ACB en l’Eurolliga han copat les semifinals, una foto que ha confirmat que hui estan un esglaó per damunt de la resta. El UCAM Murcia ha sigut qui més a prop ha estat de trencar eixa barrera, en complicar-li la vida al Barcelona fins al final en quarts, però la lògica competitiva s’ha imposat en les rondes decisives.
Això sí, dins d’eixe quartet el Baskonia era probablement el menys favorit. L’arrancada de curs ha sigut aspre i Paolo Galbiati ha reconegut després de la final que va arribar a veure’s dos vegades a la vora de l’acomiadament, amb sis derrotes seguides en Eurolliga i cinc en les nou primeres jornades de l’ACB. A això s’han sumat contratemps físics: Diop ha sigut baixa i tant Markus Howard com Rodions Kurucs han arribat tocats. El letó, que anava en crosses el dimecres per un esquinç de turmell, ha sigut clave ja el divendres en quarts. El Barça també ha comparegut minvat, mentres que Reial Madrid i València Basket han arribat amb tot.
El dol més espectacular del torneig l’han firmat precisament València i Reial Madrid. Després d’una exhibició del dominicà Jean Montero, els taronja guanyaven de cinc a vint segons del final, però dos triples del croat Mario Hezonja, separats per un error local, van donar la volta a un partit que ja és el de més punts sense pròrroga en la història del torneig (106-108). El desenllaç ha il·lustrat com un detall castiga a qui exercix d’amfitrió amb la pressió afegida de jugar davant la seua gent.
El guardó d’MVP se l’ha emportat l’estatunidenc Trent Forrest, determinant amb 38 de valoració en la final. També ha brillat Timothé Luwawu-Cabarrot, influent tot el torneig i autor de 28 punts en la final, nou rècord en un partit pel títol. Amb els dos, més Mamadi Diakite i Eugene Omoruyi, la dependència d’Howard s’ha diluït en esta Copa. Més enllà de la pista, Galbiati ha subratllat en plena eufòria que este títol els unirà per sempre, un missatge que explica la cohesió que ha mostrat el grup.
El peatge per a amfitrió i aspirants
La dramàtica derrota del València Basket ha confirmat la major maledicció de la Copa: la de l’amfitrió. Des de 2002 cap organitzador ha alçat el trofeu a la seua casa; llavors, precisament, ho va fer el Baskonia, exemple de caràcter coper. A l’equip de Pedro Martínez li queda el consol del nivell mostrat i de la imatge que ha projectat el Roig Arena, la seua nova casa. Inaugurat al setembre, el recinte ha superat la seua primera gran cita esportiva amb nota, mancant esprémer del tot els seus 1.700 metres quadrats de pantalles.
En total han acudit 101.399 espectadors i la final, con 15.314 assistents, s’ha quedat a 152 del rècord històric d’un partit coper. La barrera dels quinze mil només s’havia depassat dos vegades abans i, en esta edició, s’ha superat en les quatre últimes trobades, signe que l’interés s’ha mantingut i ha anat a més conforme avançava la competició.
La ‘fan zone’ ha generat opinions dispars per les restriccions horàries, amb barres i actuacions que han conclòs abans que en edicions prèvies. Com sol succeir en ciutats de gran grandària, l’impacte en el centre històric ha sigut menor, en este cas també per coincidir amb un cap de setmana carregat d’actes fallers. Així i tot, l’ambient general s’ha mantingut com un dels grans valors de la Copa.
I, com sempre en este torneig, els qui no el guanyen ixen tocats. Entre els més afectats, l’Unicaja, que defenia la corona i ja assumia una situació precària. Reial Madrid, Barcelona i València han vist molt a prop desenllaços més feliços. En el cas blanc, a més, s’ha encadenat la quarta final consecutiva perduda a partit únic, després de les dos últimes Supercopas i la passada Copa, un factor a vigilar en un club que s’obliga a guanyar-lo tot. Quedar-se sense el trofeu també ha impedit que Sergio Llull es convertira en el jugador amb més títols copers en l’era ACB i el capità s’ha hagut de conformar amb una altra fita: ser el jugador amb més minuts disputats en la Copa, per davant de Felipe Reyes.
