Experts en psicologia advertixen de l’auge de fòbies davant la pandèmia com la hafefobia o por de ser tocat, que naix de la por irracional que aflora en relacionar de manera prolongada el contacte físic amb el contagi de la Covid-19 i la mort i que pot tindre conseqüències especialment preocupants en xiquets i persones majors.
El psicòleg valencià Enric Valls explica que és la por exagerada i persistent el que genera una fòbia, que és «irracional, tòxica i que ens limita enormement en el nostre funcionament», i les psicòlogues Nika Vázquez Seguí i Gracia Vinagre posen el focus en els xiquets i la importància del contacte en el seu desenvolupament emocional.
Valls afirma que durant la pandèmia s’han potenciat certes fòbies, com la social, l’agorafòbia (por a espais exteriors o multituds), les síndromes com el de la cabanya (el sentiment de no voler eixir al carrer per un futur social d’incertesa) i la hafefobia, que consistix en la por irracional a ser tocat per algú o per alguna cosa o a tocar alguna cosa.
Sorgix per la por que apareix com a mecanisme de defensa davant una situació en la que es produix un manteniment prolongat de la distància social i pels missatges sobre el contagi del virus que fa que algunes persones s’obsessionen i paralitzen amb idees com el fet d’agafar el carro de la compra, xocar el colze amb algú, tocar el botó de l’ascensor o obrir una porta.
Segons Valls, «portem massa mesos sotmesos a estes mesures» que generen estrés i ansietat prolongades, i encara «no veiem el final», el que ens genera molt més sofriment i angoixa; si això ho sumem a personalitats amb alt nivell d’autoexigència molt alta, es té més tendència a patir esta fòbia.
A mesura que vaja desapareixent el virus, indica Gracia Vinagre, «tornarem a relacionar-nos suposadament com abans, però els xiquets s’estan desenvolupant i necessiten més el contacte», el que advoca a què en els entorns familiars o entre els convivents s’intensifiquen les mostres d’afecte i el contacte perquè la falta no siga tan evident o es note tant.
Els xiquets
Nika Vázquez Seguí fa una reflexió sobre la gent que ja abans necessitava un espai vital més ampli que els altres, i que ara sent més por i no toca ni abraça fins i tot als seus pares, fills o germans i esta por, afig, farà molt de mal.
La psicòloga veu ací una repercussió a llarg termini, perquè al no haver contacte físic té a vore amb com analitza el cervell la realitat i això podria fer que el no tocar als altres «es convertisca en un estil de vida»: ja coneix casos de qui continua llavant tota la compra en arribar a casa, fins i tot sabent que les autoritats sanitàries han indicat que este extrem ja no és necessari.
I conta el cas d’una pacient, que és professora en un col·legi i que està espantada: «Són els xiquets els que quan algú els passa prop diuen que no t’acostes», diu. Els xiquets han interioritzat ja que és un perill tocar a algú, per això Vázquez Seguí advoca per treballar i estar atents amb ells i dir-los quan és perillós tocar i quan no.
La tercera edat
En el cas dels majors, esta fòbia, que pot no ser totalment patològica, però sí que manifestar-se de manera augmentada, pot portar a l’aïllament, perquè la tercera edat, indica Valls, viu amb una «soledat individual evolutiva per no treballar o tindre limitacions físiques».
I ja ha trobat situacions de persones majors que des de març no han eixit de casa, i de no tan majors que han teletreballant i esta creença intensa i irracional fa que no isquen i no es relacionen, segons explica Valls.
Gracia Vinagre fa una crida al fet que esta fòbia «no perjudique el teu dia a dia perquè et pot portar a l’aïllament i emocionalment això no és bo per al desenvolupament cognitiu de l’ésser humà», i coincidix amb Valls a estar més pendents de les persones majors perquè no s’aïllen, perquè el perill és ací però cal vore’l en la seua justa mesura.
