Els exàmens de coneixements de valencià, especialment els corresponents als certificats C1 i C2, duts a terme pels organismes dedicats a eixes proves, i el projecte de requisit per a l’accés a la funció pública han generat rebuig en molta gent pel tipus d’examen i pels criteris d’avaluació, que provoquen percentatges baixíssims d’aprovats, en els nivells citats. Tenim una normativa molt complicada i inadequada per a una llengua minoritzada, i molt més dificultosa que l’idioma que la minoritza, el castellà. La normativa que tenim és només per a especialistes. El tipus d’examen i els criteris d’avaluació d’eixos coneixements i els seus resultats contribuïxen a rebutjar el valencià escrit en molts àmbits i situacions, entre altres, en els exàmens de les oposicions generals a places de l’Administració de la Generalitat, en què els opositors i opositores que demanen fer els exàmens en valencià no arriben al 3% en les últimes convocatòries. Els resultats d’eixos exàmens dels organismes encarregats d’eixa tasca, la classe de requisit projectat i la política lingüística en general han generat molt de rebuig i, probablement, han passat factura al partit o coalició que ha dirigit eixa política. I, de passada, a tot el Govern del Botànic.
La dificultat i les complicacions dels exàmens fonamentats en el valencià que l’elitisme denomina “consolidat”, però massa artificiós, no afavorix l’autoestima per esta llengua. I caldria que en alguna enquesta es preguntara a jóvens i majors què opinen de les proves que posen i que avaluen els organismes examinadors i avaluadors. I traure conseqüències dels resultats.
El requisit lingüístic per a l’accés a funció pública deu basar-se en la formació que dona l’ensenyament públic, encara que continuen havent-hi proves d’especialització. I és la formació contínua i l’ús els que han de donar més competència als empleats públics. A ningú se li demana certificats de castellà per a treballar en l’Administració pública espanyola.
En relació als mencionats exàmens, el seu patró i els seus resultats, una xica de 28 anys, valencianooient des del claustre matern, valencianoparlant des de la primera frase que va pronunciar, segurament, “Vullc ma”, i que viu en valencià, en la seua llengua, en la mateixa que pensa, parla, escriu i somia, m’ha enviat una carta, que reproduïsc a continuació, on exposa de manera diàfana i amb molta precisió el problema que representa eixe patró d’exàmens i criteris d’avaluació per a molts i moltes jóvens, i no tan jóvens. Una crítica que subscric totalment i que publique com a exemple clar del que ha ocorregut i ocorre en estes proves; esperem que eixe patró desaparega en favor d’uns criteris que avaluen realment els coneixements de valencià, i que no siguen paranys per a fer caure a qui s’examina, ni sudokus complicats, com fins ara.
Nota. La firma de la carta citada, posada a continuació, és pseudònim puntual, però subscric la totalitat del seu contingut.
*Leonardo Giménez és lingüista
Sobre les proves del nivell de valencià
El motiu que em mou a elaborar este escrit és la meua disconformitat sobre la valoració que s’aplica a les proves de nivell del coneixement del valencià als exàmens del C2.
No recorde ben bé les vegades que m’he presentat a este grau, però n’estic segura que més de sis, i no pense rendir-me a l’intent de tornar-ho a fer tantes vegades com calga.
Este desacord es pot fer extensiu als centenars d’alumnes que es troben a la meua situació.
Vull manifestar i matisar les al·legacions següents:
1.- Les proves que s’han de superar són parcel·les individuals i excloents. Pose com a exemple este senzill comentari: imaginem que fem un examen general de llengua: dues preguntes són de comprensió escrita, dues de comprensió oral, dues d’expressió escrita, dues de comentari de text i, dos punts més una redacció. El total que pot assolir un alumne seria un 10. Però, què passaria si l’examinand falla dues preguntes? Hauria obtingut un 8. I si en foren quatre, un 6. No es contempla si és una pregunta d’un apartat o altre diferent. Es valora un conjunt, una unitat. Reflexione, on se n’aplica el concepte de les intel·ligències múltiples, de les habilitats, tan de moda al món educatiu, a les proves de valencià? Al meu parer, el més just seria valorar tots els apartats i traure’n una mitjana del conjunt. Este barem és el comú a qualsevol oposició.
2.-Vinc d’una família valencianoparlant i esta llengua és la meua habitual i quotidiana. Parle, lligc i escric en valència, la meua benvolguda llengua vernacla. Observe que, a les proves, tant de la Junta Qualificadora com a les de l’Escola Oficial d’Idiomes s’utilitzen estructures i vocabulari que no hi apareixen o són ben escassos al món real. Dic jo, per què han d’avaluar el que no sabem i menysprear el que dominem si constantment estem fent un ús correcte de la llengua? És com si ens digueren, no saps parlar ni escriure en la teua llengua, tota la vida estàs fent-ho mal.
3.- Treballe a l’Administració Pública. Pertany al funcionariat del grup A1. El meu treball diari contempla escrits tècnics i de relleu redactats en ambdues llengües oficials. Molts d’estos documents, que es publiquen en castellà, s’han de traduir al valencià i eixa és una de les meues tasques. Analitzant la situació, pense: com si soc vàlida per a desenrotllar esta missió tan delicada, exacta i precisa, em diuen, segons este tipus de proves, que no sé prou valencià?
4.- Em pregunte quin percentatge d’alumnes aproven el nivell C2 i a quantes convocatòries porten presentant-se. En conec molts que es troben a la meua situació. Fem una anàlisi d’on pot ser el problema:
– Les preguntes de l’examen, corresponen al currículum que s’impartix?
– Si la majoria de l’alumnat no supera les proves i les ha de repetir any rere any, no serà que falla el sistema?
– Donant per fet que els centres compten amb un excel·lent professorat, quina reflexió es fa l’administració educativa com a proposta de millora?
– Com s’explica, en el meu cas concret, que haja aconseguit una nota de 9.0 en Expressió Oral i un 2,35 en Expressió Escrita (única nota no apta de tots els apartats de la prova). Parle, escric i m’expresse correctament (això crec). Com puc ser de 9 i de 2 alhora? Quin criteri d’avaluació falla? Soc la mateixa persona.
– D’acord amb les diferents convocatòries, les notes també van fluctuant segons examinadors. En una tens molt bona nota en un apartat i, a l’any següent, ja no ets bona al mateix aspecte. Com quedem?
– I si la persona que m’ha valorat els apartats més subjectius (expressió oral i escrita) hauria estat una altra? Possiblement, per bé o per mal, els resultats hagueren variat.
– A tots els centres, s’estan aplicant els mateixos criteris d’avaluació?
Per a estes preguntes i altres per l’estil caldria tindre arguments i respostes contundents, clares i lògiques.
5.- Conclusió: el meu sentir, i el de molts valencians que es preen de ser-ho, és ser fidels a les nostres senyes d’identitat. La capitana és la llengua que tots hem d’estimar, perquè ja l’escoltàvem abans de nàixer i és la que hem mamat. L’Administració, les institucions públiques, els polítics de torn, etc., s’haurien de preocupar de mimar-la, de posar-la en tan alta estima que el nostre llibre de capçalera fora en valencià i viure i morir amb ella.
Malauradament, estos fracassos generals (perquè és general el que a mi em passa) està provocant l’efecte contrari al desitjat. S’està generant un rebuig que fa que, si en una oposició es pot escollir una llengua per a presentar-se a l’examen, els estudiants optem pel castellà. És per a pensar!
I acabe deixant un comentari prou personal que no sé si procedix. Si he estat una alumna capaç de fer una carrera universitària i més estudis complementaris, què passa amb el valencià? No vaig contra la llengua, la meua, la que pense, parle, escric i somie; vaig contra el sistema. Què podem fer?
Deixe esta pregunta a l’aire, per si algú me la pot contestar.
Espere no haver ofés ningú amb les meues observacions, però, qui sap si serviran perquè algú més se salve.
Amb la meua consideració.
*Esperança Alberola Ferrer (pseudònim)
