Cantàbria i La Rioja encapçalen el gasto públic per alumne en la universitat pública, amb més de 11.000 euros, mentres la Comunitat Valenciana se situa en 10.075 euros. Madrid queda a la cua amb 6.975 euros, molt per davall de la mitjana i allunyada de la resta. L’anàlisi subratlla, a més, que en 2023 els nivells de finançament seguien al voltant d’un 10% per davall dels de 2009, la qual cosa prolonga l’impacte de l’ajust acumulat en l’última dècada.
Les diferències autonòmiques són clares si es compara la riquesa regional i les transferències corrents i de capital per alumne: la mitjana estatal se situa en el 27,8%, però Cantàbria, Andalusia, Comunitat Valenciana o Astúries superen el 35%, enfront del 16% de Madrid. Estes bretxes incidixen directament en els recursos disponibles per a docència, investigació i servicis universitaris, i expliquen bona part de la desigualtat en l’esforç públic per estudiant.
Bretxes territorials en el gasto per alumne
Entre les universitats amb major finançament per alumne destaquen la Politècnica de Cartagena, la Universitat de Cantàbria, la Universitat de La Rioja, la Politècnica de València i la Politècnica de Catalunya. En l’extrem oposat apareixen tres madrilenyes (Rei Joan Carles, Alcalá i Complutense), tres catalanes (Girona, Rovira i Virgili i Pompeu Fabra) i la sevillana Pablo de Olavide. Més enllà de l’origen geogràfic, influïxen factors com la grandària institucional, el pes de les titulacions tècniques i la intensitat investigadora, que condicionen necessitats i costos.
Les taxes i preus públics també mostren disparitats. A Galícia ronden els 1.000 euros per alumne, mentres a Madrid superen els 2.000. En grau, el preu per crèdit en primera matrícula és de 19,29 euros a Navarra, 18,55 a Madrid i 18,15 a Catalunya; els més baixos estan a Galícia (11,95), Astúries (12,34), Canàries (12,50) i Andalusia (12,62). Això es traduïx en què un grau de 240 crèdits pot costar 4.629,6 euros a Navarra enfront de 2.868 a Galícia. En conjunt, allí on el pes de les transferències públiques és menor, el finançament tendix a recolzar-se més en l’aportació de les famílies via taxes.
Per ingressos per alumne, les quatre universitats públiques madrilenyes (Carles III, Autònoma, Politècnica i Complutense) figuren entre les que més capten, juntament amb Barcelona, Politècnica de València i Politècnica de Catalunya. Este patró suggerix una combinació de volum de matrícula, oferta acadèmica i activitat competitiva que reforça la seua capacitat de generació de recursos propis.
Més professors, però amb patrons distints
Des de 2015-2016 fins a 2023-2024, el personal docent i investigador (PDI) ha crescut un 20% fins als 141.887 efectius. L’impuls ve de les universitats privades, on el PDI augmenta un 64%, enfront del 13% de les públiques. El 58% del PDI treballa a temps complet i el 60% té plaça estable; en les públiques, el 61% està en dedicació completa, però menys de la mitat és permanent, mentres que en les privades menys del 40% treballa a temps complet, encara que més del 85% té contracte indefinit. En la pràctica, les privades han incorporat perfils més jóvens i amb major estabilitat contractual, i el sector públic compensa amb major dedicació.
Els investigadors recomanen incentivar ‘financerament a aquelles universitats que gestionen eficaçment les seues places de reposició de professorat en els pròxims anys… seguint models com ICREA a Catalunya o Ikerbasque al País Basc’. I advertixen: ‘Tancar estes bretxes exigix avançar cap a un model de finançament més estable, diversificat i orientat a resultats, que combine una major participació del sector privat amb una assignació pública estratègica i basada en evidències’.
L’última edició de l’informe avalua governança, finançament, talent, impacte científic i social, ocupabilitat, internacionalització i equitat. L’eficiència global del sistema universitari espanyol ha crescut un 3,87% en tres anys, més en les privades (4,42%) que en les públiques (3,83%). Els indicadors d’equitat i ocupabilitat presenten els nivells més elevats d’eficiència, juntament amb la transferència de coneixement a la societat. Per contra, la internacionalització cau un 9,6% i la mobilitat es concentra en estades curtes, un repte pendent per a consolidar aliances i atraure més estudiants.
En conjunt, la fotografia és la d’una millora moderada amb contrastos pronunciats entre territoris. La Comunitat Valenciana es mou en la franja alta de l’esforç per alumne, mentres Madrid seguix despenjada, la qual cosa afig pressió per a acordar un model de finançament estable i orientat a resultats que reduïsca les diferències regionals



