CASTELLÓ, 4 (EUROPA PRESS)-
La Secció Primera de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) ha declarat parcialment nuls, per ser contrari a dret, l’acord de la Comissió Territorial d’Urbanisme de Castelló de 17 de desembre del 2021 i el Pla General Estructural (PGE) del municipi de Castelló que tal acord va aprovar definitivament, quan este PGE categoritza com a sòl no urbanitzable comú el sòl d’una zona de la ciutat que anteriorment era urbà.
Esta zona -integrada en el Grup Avinguda de l’Alcora- està delimitada, al sud, per l’avinguda de l’Alcora; al nord i a l’est, pel carrer Quadra Natora, i a l’oest per la via de servici de l’AP-7.
A més, la sentència, facilitada pel TSJCV, declara l’obligació de les administracions demandades -Generalitat Valenciana i Ajuntament de Castelló- de categoritzar en este PGE este sòl com a urbà, excepte en la part afectada per la línia límit d’edificació de l’autopista AP-7.
D’esta forma, la Sala estima el recurs contenciós-administratiu interposat per propietaris de les parcel·les afectades.
La sentència indica que la zona urbanística en qüestió estava categoritzada en l’anterior planejament del municipi, constituït per les Normes Urbanístiques Transitòries d’Urgència aprovades per acord del Consell de la Generalitat Valenciana de 27 de febrer del 2015, com a zona urbanitzada residencial.
El planejament transitori del municipi de Castelló aprovat l’any 2015 considerava, per tant, en categoritzar la zona objecte de controvèrsia en este litigi com urbanitzada, que esta zona comptava amb els serveis urbanístics necessaris i estava integrada en la malla urbana, per la qual cosa el seu sòl ostentava la classificació de sòl urbà, afig la sentència.
Segons la Sala, no consta en interlocutòries que aquest situació fàctica que presentava el sòl de la zona haja variat o haja patit una degradació durant el limitat període de temps transcorregut entre l’aprovació pel Consell de les Normes Urbanístiques Transitòries d’Urgència del municipi de Castelló -l’any 2015- i l’emissió per l’arquitecte municipal, en el tràmit d’al·legacions del PGE, d’un informe tècnic en el qual es va fundar l’acord per a classificar com no urbanitzable comú el sòl de la zona.
Per tot el que s’ha dit, assenyala la sentència, el Pla General Estructural del municipi de Castelló aprovat el 2021 «havia d’atendre’s a esta situació fàctica de la zona i classificar el sòl com a urbà, i no com a sòl no urbanitzable comú, això de conformitat amb la reiterada jurisprudència que, basant-se en el criteri de la ‘força normativa del fàctic’, assenyala que en la classificació d’un sòl urbà el planificador no exercita una potestat discrecional, sinó reglada.
Així explica que el planificador, partint de la realitat material de sòl urbanitzat, no pot desconèixer la força normativa del fàctic, la qual cosa significa que ha de sotmetre’s a la realitat existent, perquè el sòl urbà és reglat. En cas contrari, el planejament incorre -excepte casos en què el sòl urbanitzat s’haja degradat- en «arbitrarietat i en vulneració del principi de seguretat jurídica».
La sentència no és ferma i contra ella cap recurs de cassació davant de la Sala 3ª del Tribunal Suprem o, si escau, davant de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.
