El Ple del Congrés dels Diputats va aprovar dijous de la setmana passada, sense cap vot en contra, la Llei Orgànica del Dret de Defensa, que permetrà que es puguen utilitzar en els tribunals, inclòs el Suprem i l’Audiència Nacional, “qualsevol de les llengües oficials de la comunitat autònoma on residisquen o on s’hagen iniciat les actuacions judicials, així com a rebre en qualsevol d’eixes llengües les comunicacions produïdes”.
Eixa és una bona notícia, com va ser, fa un any, l’acord sobre l’ús de les llengües cooficials espanyoles en el Congrés dels Diputats per a la valoració social dels idiomes diferents del castellà, que ja té el reconeixent corresponent. Es pot intervindre, en la nostra llengua, en la Cambra Baixa. En el Senat ja es podia. I això ajudarà a visibilitzar l’existència d’esta i de “les altres llengües espanyoles”, que diu la Constitució, més enllà de les fronteres físiques de cada una d’estes.
Però, al costat de les bones notícies per a l’enfortiment de les ‘altres llengües hispanes’ oficials, com l’ús en les dos cambres parlamentàries i en els alts tribunals de la judicatura estatal, com hem comentat, ocorre que en alguns casos, algun organisme valencià s’afanya a fer retrocedir esta llengua, per via “reglamentària”, desllavassant i descafeïnant el valor d’este idioma en algun reglament municipal de normalització lingüística. Empar Folgado, diputada de la corporació provincial de València i responsable de l’àrea de Defensa del Valencià del PSPV-PSOE, en un argumentari substanciós i molt ben raonat, en contra del rebaixament del valencià en ninguna norma legal valenciana, diu, encertadament, “El valencià no gaudix de la presència, prestigi i ús que té el castellà. És per això que cal impulsar mesures, iniciatives i accions per a fer efectiva la igualtat, fins que puguem constatar-la“.
”Apel·lar a la cooficialitat (que no és real tampoc en la pràctica) és una maniobra de distracció, de reafirmació ideològica de qui se sent vencedor i vol deixar clar que de normalització, gens ni miqueta. L’efecte envia dos missatges en sentits oposats: un advertiment al valencianoparlant: ‘Tens dret a usar en valencià, però has de comptar amb la primacia del castellà i potser hauràs de cedir els teus drets en pro de la convivència’. Al castellanoparlant, per contra, se li envia el següent missatge: ‘No necessites aprendre valencià, de fet, es garantirà que pugues triar no aprendre’l, no usar-lo o no conéixer-lo’.
”Per això, tals reglaments de normalització lingüística que es posaren en marxa des de la represa de la democràcia i especialment des de l’aprovació de la LUEV, eren precisament per a rescatar i rescabalar el greuge històric amb la nostra llengua. Permetien la convivència en la mesura que els drets lingüístics de tots s’anaven estenent i difonent. Perquè per a complir les lleis i la ‘cooficialitat’, primer cal normalitzar la situació, això és, fer recuperar i ampliar espais, àmbits i usos en els quals el valencià havia deixat de tindre’n… i no per voluntat, sinó per prohibició, censura i persecució”.
Però, a banda de continuar els avanços i aturar els retrocessos, calen també canvis en la legislació estatal de reconeixement de les altres llengües espanyoles. Com déiem, en un altre article, citant una esmena de l’últim congrés del PSPV-PSOE:
“En el marc d’una reforma constitucional, en sentit federal, o per mitjà d’una llei de convivència de llengües, proposem que es considere i s’establisca que les diferents llengües espanyoles, a més del castellà, siguen també oficials en l’Administració General de l’Estat, amb el grau que es determine per llei. I que conéixer eixes llengües és un dret i també un deure dels residents en territoris que posseïxen llengua pròpia, a més del castellà, i especialment dels empleats públics“.
”Eliminar la càrrega de marginalitat que suposa l’article 3 de la Constitució per a les altres llengües espanyoles, en la seua redacció actual, és fonamental per al ple reconeixement de l’Espanya diversa i plurilingüe realment existent. I per a evitar conflictes i col·lisions polítics i judicials”.
I cal activar i potenciar el Consell de les Llengües Oficials, creat en 2008, com a instrument legal d’anàlisi, impuls i coordinació de la política de l’Administració General de l’Estat, en relació amb l’ús de les llengües oficials de les comunitats autònomes, amb l’objectiu de procurar una millor atenció als drets lingüístics dels ciutadans. I des d’eixe marc, proposar al conjunt de partits parlamentaris en canvis constitucionals que reconega la realitat plurilingüística espanyola realment existent. Hi ha una proposta de Llei de Plurilingüisme anunciada des de desembre passat. Esperem les disposicions legals pertinents per al reconeiximent d’eixa realitat.