Un amic fa uns pocs mesos em va passar un article per a publicar en un digital per a que li’l corregira. En el text hi havia una paraula del castellà, escrache, originària d’Argentina i Uruguai. Significa ‘manifestació popular de protesta contra una persona, generalment de l’àmbit de la política o de l’Administració, que es realitza enfront del seu domicili o en algun lloc públic al qual haja de concórrer’. La frase on apareixia eixe vocable era “El ministre va sofrir un escrache a l’eixir del ministeri”, escrit amb l’ortografia castellana, i per això, en cursiva.
Eixa paraula va nàixer en el seu ús polític en 1995 a l’Argentina, utilitzada per l’agrupació de drets humans HIJOS, per a denunciar la impunitat dels genocides del procés de la dictadura cívico-militar alliberats per l’indult concedit per Carlos Menem.
A Espanya, l’ús d’este terme es va generalitzar a partir de març de 2013 per a referir-se a les protestes d’acció directa de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.
L’amic, al mateix temps que m’enviava l’article per a corregir, em preguntava què em pareixia fer una adaptació del castellà escrache a la forma ortogràfica valenciana escratxe, i també marcar-la en cursiva. Li dic que marcar una paraula no normativa en qualsevol llengua sempre és un bon recurs, encara que crec que millor escratge, perquè és una paraula que s’acaba en el sufix -ache, procedent de escrachar, argentinisme i uruguaianisme que inicialment significa ‘trencar, destrossar, esclafar, xafar/fotografiar’.
L’ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, empra eixe préstec lingüístic en la forma castellana, escrache, encara que alguns mitjans de comunicació empren escratge, amb -atge i en cursiva. I el lingüiste siller Josep Lluís Pitarch empra, quan ve l’ocasió, escratge. Esta paraula té els sinònims parcials escarni, ‘burla amb què es tracta de ridiculitzar o d’afrontar a algú’, “No volia ser objecte d’escarni”, “Tots feien escarni d’ell”, i assetjament, ‘acaçament, perseguiment, importunar insistentment’, procedents dels verbs escarnir, ‘fer burla d’algú, humiliar, vexar, maltractar, agraviar’, i assetjar ‘acaçar, perseguir, empaitar’, però el nom valencià al qual més s’assembla el castellà escrache és aüc, paraula que significa ‘burla feta amb crits i soroll’, ‘crit fort o estrident i inarticulat’, paraula que va perdent-se, però ben útil i precisa. Té un significat més ampli que escratge, que significa, com hem apuntat més amunt, esbroncar a un polític o a un alt representant de l’Administració o a diversos d’estos alhora, mentres que ‘fer aücs o aücar’ es pot fer a qualsevol persona, siga de la professió o dedicació que siga. En escratge i aüc ocorre com en ficar i posar.
Podem posar qualsevol cosa en qualsevol lloc, mentres que només podem ficar una cosa si la posem dins d’una altra; sinònim de clavar, introduir. Un escratge és un ‘aüc’, és ‘aücar’, però només quan s’aüca persones amb alguna responsabilitat o autoritat, amb una motivació política o social.
