Últimament, en els mitjans de comunicació, sentim i llegim, en castellà, la paraula fango, referida a ignomínia, vilesa, baixa condició ètica, brutícia moral, “Esas declaraciones son fango del malo”. Eixe vocable procedix del nostre fang. És un valencianisme-catalanisme adaptat, introduït en el castellà, com s’indica en el Diccionario de la RAE. En la nostra llengua compartida, com sabem, eixa veu significa ‘mescla d’aigua i de terra’, “Després de la pluja, el camí estava ple de fang”.
També en sentit figurat té els sentits de ‘situació moral molt baixa, deshonra, indignitat’, “El fill va cobrir de fang el bon nom de la família”, “Va caure en el fang”, ‘situació difícil o perillosa’, “Està en el fang”, “Crec que podrà eixir del fang”, “Traure a algú del fang”. Encara que és un préstec lingüístic d’esta llengua a la veïna, en castellà no es registra el sentit de ‘terra mesclada amb aigua’, que en eixa llengua és barro.
Ocorre, aproximadament, com en la veu putxero/puchero, que passaria d’un idioma a l’altre, però en valencià, en primera accepció, és un ‘dinar, un plat, olla de carn’, mentres que en la llengua cervantina, en el primer sentit, és un ‘perol, una olla grans’.
El fang/fango té parents lingüístics com el llot/lodo, ‘fang blanet que es forma per la mescla de la terra amb l’aigua corrent o estancada’. I també té parentius de significat com el tarquim, en castellà, tarquín o lodo, que és ‘llot que depositen en el fons les aigües estancades o les que inunden un terreny’. I tenim la locució verbal Fugir del fang i caure en el tarquim, ‘evitar un mal i caure en una situació pitjor’. “Antoni se’n va anar del treball que tenia perquè l’amo és un aprofitós. I el que té ara és un explotador i un negrer”. I mal siga que Síria, fugint del dictador criminal Bashar al-Assad caiga en mans dels “angelets” gihadistes i talibans. Una altra locució negativa amb el vocable tarquim és S’ha ajuntat el fem amb el tarquim, quan fan duo o parella dos personatges gens agradables. Imaginem junts a Trump i a Milei.
Tornant al fang, esta veu ha donat lloc, entre altres vocables, al substantiu fangar, ‘lloc ple de fang’, “La pluja havia convertit el camp en un fangar”; ‘situació embolicada, complicada, de la qual és difícil d’eixir’, “La veritat és que s’ha clavat en un bon fangar”.
També ha derivat a l’adjectiu fangós, ‘ple de fang’, “Un camp fangós”; ‘que conté fang’, “Una terra molt fangosa”; ‘brut de fang’, “Uns pantalons fangosos”. El fang també ha originat el verb enfangar, ‘cobrir o embrutar de fang’, “Ha caigut al pantà i s’ha enfangat sencer”; ‘embrutar moralment’; “Les seues paraules enfanguen la meua consciència”, “S’ha enfangat en la droga”; ‘ficar-se en un assumpte o una empresa de difícil solució’, “S‘ha enfangat en un préstec i no sap si podrà pagar-lo”.
La capacitat derivativa del nostre fang, que dona fangar, fangós, enfangar i altres veus, ha passat com a valencianisme-catalanisme al castellà, perquè el Diccionario de la RAE conté fangar, fangoso i enfangar.
I en una pròxima columneta tractarem més valencianismes en l’idioma cervantí, perquè no sols hi ha castellanismes en el valencià-català. Al revés també. Més de tres-cents.
