Imagina que hi ha un sol món
i que tot és per a tots.
Res per morir o per matar,
només fraternitat.
Imagina’t a tot el món
compartint-ho tot, oh, oh, oh, oh, oh…
Eixos versos són d’una estrofa de la cançó Imagine de John Lennon, amb participació de la seua parella, Yoko Ono. Era 1971. El personatge d’eixa melodia reconeix ser un somniador, perquè somniava en un món sense fronteres, ni nacions, ni guerres ni religions.
Imagina tota la gent
vivint la vida en pau
i el món serà només u.
Imagina tota la gent
compartint tot el món
Imagina que no existixen propietats.
Un món sense cobdícia ni fam
Era un somniador, però desgraciadament no va ser profeta. Com he assenyalat, Imagine és de 1971, any d’un període de la història molt convuls, amb guerres al Vietnam, Àfrica i Orient Mitjà i en algun altre lloc. Com sempre, en molts llocs, però fora d’Europa i del dit món occidental. Després, n’hem tingut als Balcans. I ara, ja ho veiem, una bona part del món enfangat en conflictes bèl·lics, potser amb més intensitat, més crueltat i més capacitat de destrucció que els citats.
En Imagine trobem assenyalades les principals causes o motivacions de les conteses bèl·liques. La més ‘incentivadora’ o ‘estimuladora’ motivació és la que té com a objectiu l’ampliació de riquesa crematística, la cobdícia i les possessions. L’ambició desmesurada de poder econòmic o social. Incentius que estan, sempre, darrere o als costats de les guerres, de les invasions i dels conflictes entre països o territoris. Però les conteses bèl·liques necessiten invocar les ‘raons’ i emocions identitàries, les dels nacionalismes supremacistes i dogmàtics, i l’energia i la fe que donen les religions i les creences en el cel o paradís. Però no fa ètic justificar una invasió militar i atacs de guerra per la prosaica finalitat d’aconseguir més vil metall i més poder econòmic i territorial, robar, vaja. Per això es recorre a les emocions identitàries superiors i a la utilització de Déu, Al·là o Jahvé. Tots eixos advertiments estan en Imagine i en “La resposta està en el vent” que deia, en 1963, Bob Dylan, cantant, poeta i apòstol de la pau, a més de ser Premi Nobel de Literatura.
Quantes vegades haurà l’home de mirar amunt,
per a poder vore el cel?
Quantes orelles haurà de tindre
abans de sentir plorar el món?
Quantes morts vorà al seu costat
per saber que ha mort massa gent?
I hauria estat molt bé que també se li haguera atorgat eixe guardó a la parella autora d’Imagine. Què dirien o cantarien els Lennon i Dylan ara, amb tanta gent morint per les mateixes motivacions de sempre? Tot per fer més gran i rica la pàtria, per robar, matar per Déu, Al·là o Jahvé. Supose que escriurien i recitarien com ho feren en les dècades dels seixanta i setanta del segle passat, però amb més indignació, perquè els crims d’ara, a més de ser, probablement, més quantiosos, són més visibles i impactants.
Deia més amunt que el principal estímul o al·licient per a moure una guerra o conflicte bèl·lic són les qüestions econòmiques, fer-se amb riqueses del considerat, prèviament, enemic, i augmentar les possessions pàtries i hisendes particulars dels patriotes inductors de cada conflicte guerrer. Però mobilitzar un país per robar a un altre no és ètic ni convincent per a la majoria que no participaria dels guanys del lladrocini. És per això que les guerres sempre van ‘justificades’ per ‘raons’ identitàries i patriòtiques. I també per sentiments religiosos, en molts casos. En les guerres d’Ucraïna i Orient Mitjà tenim eixes motivacions. En l’origen de la invasió russa al país ucraïnés està el conflicte territorial i lingüístic entre Rússia i Ucraïna, a més de l’expansionisme de l’OTAN i dels EUA. En la multicontesa de Gaza, Iran, Israel, Líban, etc., està el petroli i altres possibles riqueses, però Al·là està ben present, en els atacs de Hamàs, en el règim dels aiatol·làs a Iran i en els altres països i en altres grups terroristes. Els nacionalismes dogmàtics també acompanyen este fangar bèl·lic, com el sionisme agressiu, el nacionalisme iranià, etc. I per descomptat, l’imperialisme dels Estats Units i el seu expansionisme supremaciste i agressor també està ben present en eixa zona, com en quasi totes les conflictives.
I mentres, l’ONU, l’OTAN i Europa que, quan s’acabà la guerra freda, molts pensàvem que farien bons els somnis de pau i de benestar en tot el món dels Lennon, Dylan i altres artistes, miren a un altre costat, llevat d’Espanya, a través del president Pedro Sánchez. Quants morts fan falta per a reaccionar contra les guerres i contra la fabricació d’armes que les fan possibles, com diria Bob Dylan? I per a quan posar en marxa el desarmament mundial efectiu? Gabriel Celaya deia que “La poesia és un arma cargada de futuro”. Per ara ni mai, malauradament, no s’ha fet real eixa proposició, però com es deia en la Revolució de Maig del 68, a París, “Sigam realistes, demanem l’impossible”.
