La invasió dels bàrbars és una pel·lícula que triomfa en les sales de cine valencianes. I estic segur que també omplirà molts cinemes per tota Espanya. És una cinta que té missatge, molt oportuna i pertinent en estos temps que pareix que el feixisme va agarrant un vol molt perniciós per a la llibertat, en tots els sentits.
L’acció de La invasió dels bàrbars transcorre unes quantes setmanes després d’acabar la Guerra Civil espanyola, quan els vencedors celebraven la victòria i començaven la massacre d’assassinats de perdedors de la contesa bèl·lica entre espanyols, i també en l’actualitat, temps d’aplicació de la Llei de Memòria Històrica.
Este film ha sigut dirigit pel valencià Vicent Monsonís i és l’adaptació cinematogràfica de l’obra teatral del mateix nom de Chema Cardeña, estrenada en febrer de 2020. És un drama històric que descobrix un temps de la nostra història, que ens ha sigut amagat durant massa temps, el de la repressió en la immediata postguerra, i ens mostra les conseqüències que encara hui patixen les víctimes i els seus descendents. A pesar de tractar-se d’un tema tan terrible i cruel, és una pel·lícula carregada de bellesa i poesia i és, sobretot, una història emocionant, amb un final dur, per a recordar.
Conta dos històries paral·leles, separades per 80 anys. Una de postguerra i una altra actual. Una de repressió i altra de reparació. Dos fets històrics inseparables que expliquen també els episodis amagats del nostre país.
El destí d’algunes pintures del Museu del Prado que, amb l’arribada de les autoritats franquistes, van desaparéixer del magatzem on la República les havia protegit, compartix la trama de la pel·lícula amb la lluita actual de moltes famílies per a recuperar les restes dels seus avantpassats afusellats pels feixistes i oblidats en fosses perdudes.
Deia que la pel·lícula que comentem té missatge perquè ens mostra la crueltat dels triomfants de la que deien “Cruzada española contra los herejes y enemigos de la patria”. Un ensanyament molt propi de les dictadures de tots els signes, sense abandonar mai, en el cas espanyol, la repressió del tot. El feixisme hispà va complir condemnes a mort per raons polítiques fins a dos mesos abans de la mort de dictador, ahir va fer cinquanta anys.
La pel·lícula que comentem és pedagògica perquè mostra les conseqüències de la repressió de la llibertat, cosa que deuen conéixer i saber alguns jóvens que actualment preferirien un reviscolament del franquisme. Una classe magistral sobre què pot passar amb la hipotètica absència de la democràcia i la desaparició dels drets humans, com els entenem en els règims de llibertat.
Una cinta molt recomanable per a totes les edats, però especialment per a jóvens.
I és un gran motiu de satisfacció que la pel·lícula estiga rodada en valencià, llevat de quan parlen els militars espanyols, que ho fan en castellà, i els castrenses alemanys, que ho fan en alemany. Encara que tot té matisos, el tinent “bo”, quan parla amb la protagonista principal, ho fa en la variant catalana. Un goig que este emocionant film, en la seua versió original, siga en la nostra llengua, amb les excepcions referides. Que condisca l’exemple i que el valencià siga l’idioma de moltes altres bones cintes cinematogràfiques.
Crec que La invasió dels bàrbars passarà a la història com una pel·lícula per a recordar.
