En la columneta que feia en el diari Levante-EMV, secció «Panorama», concretament en la del 15 de juliol del 2011, deia:
La professora M. Amat, en «Cartes al director» de Levante-EMV, es queixava que l’assignatura de Valencià abaixava la mitjana de la nota de selectivitat, any a any. Ho atribuïa al fet que la prova específica la posaven tan complexa que era «pràcticament impossible traure un 9 i menys encara un 10».
L’esmentada docent feia eixa reflexió ja fa 13 anys, però de quan en quan apareixen queixes i protestes contra eixa qüestió. No fa molt he tornat a sentir dos mares i una estudiant que en les últimes proves de selectivitat eixe cas, el de quedar-se fora de Medicina per nota baixa en valencià. Una professora, molts anys examinadora, confirma la veracitat en alguns casos d’eixa anomalia acadèmica.
El bonisme d’algun docent, endut per la seua pròpia competència i per l’amor a esta llengua, tempera i minora les conseqüències d’eixa anormalitat, però eixe cas no pareix que siga puntual ni aïllat. Que els exàmens de valencià, tant els de les certificacions extraordinàries com els de diferents accessos a estudis universitaris, són d’una complexitat tan gran que provoca molts suspensos i moltes notes baixes, eliminatòries per a molts casos. Caldria fer un estudi per a esbrinar l’alcanç d’eixa peculiaritat, posar-li solucions, ¡no contribuir a que el valencià puga ser una rèmora per a estudiants valencians i valencianes! Hi ha qui diu que si es feren les proves de coneiximent de castellà, amb els mateixos criteris, també baixarien moltes notes. Segurament, però no n’hi ha, ni en deu haver-hi, de manera que esta distinció convertix la nostra llengua en un llastre per a molts estudiants.
Clar, que hi ha elitistes lingüístics, tant confeccionant exàmens com examinant, que confonen la filologia amb religió dogmàtica i preferixen una llengua pura i immaculada, com si això fora possible, encara que plena de paraules i expressions que no diem.
Algú pregunta si valdria llevar l’examen de valencià de la selectivitat o apujar sistemàticament la nota, però no, no s’han de llevar les proves de valencià, però sí llevar la complexitat i les dificultats innecessàries o idear altres solucions imaginatives, de manera que els i les estudiants valencians i valencianes no tinguen una càrrega que els i les de fora no tenen.
Hi ha examinands que aproven el C1, inclús el C2, amb una certa competència, però no perquè dominen la llengua, només “lo” preciset, sinó perquè saben fer l’examen i saben aprovar-lo, que no és igual; algú els ha estudiat tàctiques per a passar la prova. Jo mateix, conscient dels paranys i sudokus que significaven i signifiques algunes proves de valencià , en més d’una ocasió, he informat immediats examinands de les tàctiques a seguir per a aprovar l’examen de mitjà.
Com diu el títol de la columneta de hui, cal llevar dificultat als examens de valencià i que estos és basen en focalitzar un model d’exàmens on la competència comunicativa siga el factor més important, sense tanta normativa, la base dels exàmen hauria de ser:
–part escrita (redacció, completar escrits, frases comprensió lectora
–comprensió oral
–interacció oral
–Exclusió (o presència mínima) de solucions no comunicatives (i/o irrellevants, o rebuscades), les quals tenen la finalitat de provocar l’errada.
I no oblidem que ‘un clau es clava per la punta, i no per la cabota’ i que les mosques es cacen amb mel, no amb fel. Encara que estes màximes no semblen lingüístiques, en el cas de la recuperació de les llengües minoritzades, sí que ho són. I molt.
