El cantant Raimon, en unes declaracions recents, afirma que “Los Paises Catalanes no existen; eso era un desideràtum de Fuster”. Idea que només es pot deure a la desinformació o a la mala fe, cosa, esta segona, que volem posar en dubte. Intentarem, per tant, ampliar la informació sobre la primera, per si fora profitosa per a entendre la realitat valenciana d’una manera més objectiva, més clara.
La idea dels països catalans no és una coseta trivial de Joan Fuster, no. En tot cas, podríem dir que Fuster va ser -conscientment o inconscient- una víctima més del sil.logisme pervers, o siga d’un projecte polític -venut per estes terres com a científic- basat en la llengua, aquella que havia produït la Civilització Trobadoresca, a on va estar situada la cultura nostra durant vora deu segles, i que, de la nit al matí va canviar el rumb europeu per un d’espanyol.
Des de Barcelona, com és ben sabut, primer va haver un intent de construcció dels Països d’Oc, quan es volia crear la gran Catalunya, projecte al qual integraren el líder valencià Almela i Vives, al qual defenestraren en canviar els Països d’Oc pels catalans. Pero com el projecte europeu no funcionava, la burgesia noucentista catalana es va inventar el Manifest de 1934, amb el qual trencava les relacions amb Alibèrt i la part de La Llengua situada de Pirineus cap amunt, i començava la nova etapa amb els “conceptes correctes”, els que li interessaven políticament a la classe burgesa noucentista: Si llengua catalana, ergo ppcc; per a liderar els quals van designar a Joan Fuster (i d’ací ve l’animadversió que es tenien Almela i Fuster). Es va acabar així dir-li a la llengua, de Pirineus avall, llengua d’Oc, limosina, valenciana… – A partir d’aquell acte secessioniste, el nom prescrit “científicament” per a la llengua dels valencians seria llengua catalana, (una fa.làcia conceptual) i els valencians a parlar “científicament” la llengua catalana. A partir del nom de la qual es va començar a caminar pel nou camí “científic” també, que va produir el sil.logisme pervers:
1-Si el nom “científic” de la llengua és catalana, 2.-i els valencians parlen català… 3.-Conclusió: els valencians són catalans. Sil.logisme acceptat amb gran plaer per un nucli d’intel.lectuals valencians, els quals, en la transició, començaren a notar que, “ser valencians els semblava poca cosa…”, com diu Quico Mira, i havien de trobar una solució. I, malhauradament la trobaren… sense buscar primer ajuda psicològica. Quina llàstima!
I, a partir d’ací, es van produir tots els desgavells socials que ha patit i patix la societat valenciana: Conflicte Lingüístic, Batalla de Valéncia, etc. Que algun polític s’encarrega de dir, de quan en quan, i des de fa més de 40 anys, que ja estan resolts, encara que no es resolen mai. Ni creant una AVL ad hoc.
Com es veu, la invenció d’eixos països no és, com diu el cantant de Xàtiva, tan trivial ni tan personal de Fuster, home gran intel.lectualment, encara que, políticament no es sabia moure amb tanta qualitat analisadora. Ho vam entendre quan va dir allò que “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”, un error polític descomunal, eixe sí, però la invenció dels països, no. No podem quedar-nos en l’epidermis; “hem d’anar més llunt”. I Fuster potser haja comés molts pecats, pero l’invent eixe dels països, no és d’ell, encara que participara en el “desideràtum”.
