Veiem algunes vegades, encara que no moltes, la substitució de la veu metro, per metre, quan no es fa referència a la unitat de longitud del sistema mètric decimal, i no és la distància de deu decímetres, cent centímetres, mil mil·límetres.
El vocable metro, en el valencià normatiu, com sabem, és ‘ferrocarril, de recorregut generalment subterrani, destinat al transport ràpid de viatgers per l’interior d’una ciutat’. També és l’abreviació de metropolità quan eixa paraula denomina eixe mitjà de transport. La veu completa també significa ‘relacionat amb la metròpolis’, com a ‘estat o ciutat respecte a les antigues colònies’, “La metròpolis parisenca és la principal de la francofonia” i ‘ciutat que té una seu arxiepiscopal’.
El metre ja hem dit que es referix a la mida d’una passa llarga, encara que alguns diccionaris, com ara el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), també arrepleguen la veu metro referida a la unitat de longitud i ‘metre per a amidar longituds’. Per cert, que el verb medir, sinònim de la forma amidar, que ens l’han venut com a barbarisme o castellanisme inadmissible, està acceptat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i registrat en el Diccionari normatiu valencià. També l’arreplega el DCVB, que informa de l’ús que feia sant Vicent Ferrer en els seus sermons (1410).
El Corpus Informatitzat del Valencià també mostra que en el Llibre dels feits i en el Llibre de la saviesa del rei Jaume I (1480 i 1485) estan arreplegats exemples de l’ús de medir en eixos documents. Com també informa de l’extensa nòmina d’escriptors i lingüistes que ha emprat eixe verb en les seues obres, des del segle XIV, com ara Bernat Fenollar, Jeroni Pau, anònims autors del Llibre de les Corts de Sueca i de la Història de la Cultura Valenciana, autor del Curial e Güelfa, Lluís Galiana, Joaquim Garcia Girona, Constantí Llombart, Carles Salvador, Enric Valor, Martí Domínguez, Carmelina Sánchez Cutillas, Xavier Casp, Abelard Saragossà, Sofia Moltó, Antoni Ferrando, Francesc Viadel, Manuel Joan Arinyó, Vicent Garcia Perales, Imma Navarro i altres. I parent del verb medir tenim el substantiu medició, també titlat de barbarisme per l’essencialisme lingüístic, però registrat també en el DNV, per tant, normatiu. Usat per José Escrig, Gofred Ros, Francesc Caballero, Víctor Labrado, Rafael Escobar, Garcia Verduch i Jorge Garcia Palop, documentat en 1887 i registrat igualment en el CIVAL
I de les diverses mides i medicions ens trobem amb una locució, també tatxada d’incorrecta, com és a mida que, “A mida que vagen arribant els indiques a on s’han d’assentar”. El DNV registra eixa expressió, per tant, és normativa, però els diccionaris influïts per l’elitisme lingüístic i alguns manuals dels vicariats valencians d’obediència noucentista, no registren eixa locució, i donen com única vàlida a mesura que. Però Joan Manuel Serrat, en la seua proverbial independència i amplitud de mires, en la seua bonica i definitòria cançó Barcelona i jo, fent cas omís de les rigideses normatives, deia que:
“A mida que arriben homes es va fent gran la ciutat.
A mida que els peus li creixen se li fa petit el cap.
A mida que perd la mida es va omplint de presoners.
I el CIVAL ens informa de l’ús que han fet o fan d’esta locució autors com Ernest Martínez Ferrando, Josep Giner i Marco, Maximilià Thous, Miguel Adlert, Carles Salvador, Gaetà Huguet, Toni Cucarella, Maluy Benet, Josep Millo, Immaculada Cerdà, Fina Cardona, Carme Manuel i altres.
Per tant, eixa locució la podem gastar, sense temor que cap essencialiste ens refregue que és una incorrecció. Si ho diuen els diccionaris valencians, Joan Manuel Serrat, els autors citats, vostés i jo, poden dir-ho tots ben clar, com podem i poden dir “A mesura que”.
Estes paraules, comentades hui, medir, medició, a mida que, i centenars més, com agarrar, agraïx, anou, assentar-se, defendre, entropessar, este, faena, febra, juí, llonja, mitat, nuc, quadro, partix, prejuí, rabo, raonar, servici, tamany, vore, xillar, etc., excloses durant molt de temps de valencià llibresc pels que es creien posseïdors de la veritat lingüística i prenen la filologia com a una religió o creença dogmàtiques, però usades pels i per les valencianoparlants, són les que poden contribuir a un patró lingüístic, assimilable, practicable, amb voluntat de transversalitat, com el propugnat i reivindicat, entre molts altres, pel professor i acadèmic Abelard Saragossà, en tota la seua obra, i últimament en l’article “Proposta per a Vicent Mompó i Natàlia Enguix”. Naturalment, fan falta altres mesures d’alt rang estatal, però el consens i els pactes que demanem alguns són imprescindibles, si no volem que s’accelere l’extinció d’esta dolça i nostrada llengua de tots els valencians i valencianes.
