En esta columneta setmanal, i en algunes anteriors, en Levante-EMV i en altres mitjans, des de fa alguns anys, vaig apuntant la necessitat de fer el valencià normatiu, escrit i parlat en els registres formals, més fàcil. Perquè una llengua minoritzada, com la nostra, no hauria de tindre una normativa lingüística més complexa que l’idioma que el minoritza, com ocorre en la nostra normativa respecte al castellà. En el valencià popular, el que parlem via transmissió generacional, familiar, de les amistats i dels jocs, ja el tenim fàcil, evolucionat i entenedor, com correspon a una llengua viva. En això de propugnar un model valencià formal assimilable i practicable, molts seguim l’estela de grans mestres com Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Francesc Ferrer Pastor, mossèn Alcover, Francesc B. Moll, Joan Solà i altres, ja desapareguts, i d’actuals, entre ells, membres de Taula Filologia Valenciana, Cercle Isabel de Villena i altres. També anem pel camí aperturiste de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en general i d’altres lingüistes i escriptors, conreador d’este idioma, aixina com per la via reaoberta dels Criteris Lingüístics de l’Administració de la Generalitat, a fi que el patró de llengua escrita guanye adherents, evite el baixó en el seu ús social i ens apuge l’autoestima. Fa falta una reforma de la normativa lingüística, acceptada i assimilada per la ciutadania destinatària, però, atesa la situació sociolingüística i política, per a això no serà suficient una necessària renovació de la normativa, calen modificacions legals de rang constitucional que reconeguen el caràcter de llengües espanyoles a les que ho són, a banda del castellà.
I cal activar i potenciar el Consell de les Llengües Oficials, creat en 2008, com a instrument legal d’anàlisi, impuls i coordinació de la política de l’Administració General de l’Estat, en relació amb l’ús de les llengües oficials de les comunitats autònomes. I des d’eixe marc, proposar al conjunt de partits parlamentaris un canvis constitucionals que reconeguen la realitat plurilingüística espanyola realment existent. Hi ha una proposta de Llei de Plurilingüisme anunciada des de desembre passat. Esperem les disposicions legals pertinents per al reconeiximent d’eixa realitat.
Cal iniciar una actualització de la normatica lingüística
Però també, juntament amb mesures de caràcter estatal, calen, com diem, actualitzacions en el camp normatiu lingüístic que eviten al màxim possible la inseguretat i el consegüent rebuig que provoca la complicada normativa que tenim, a pesar dels afanys de l’AVL per a fer el valencià més accessible a través de les seues aportacions i innovacions.
Com ja hem comentat, en més d’una ocasió, l’ús de la nostra llengua en els exàmens i proves en què el valencià no és obligatori, no arriba al 3% el percentatge de les persones examinandes que l’usen en eixes proves. En canvi, sí que és més emprat, en mitjans i espais com correus, missatges, whatsapps, on no hi ha l’espasa “justiciera” i excloent, a través de l’excessiva penalització de notes ni de la típica i tòpica desmesurada censura lingüística. En pròximes columnetes, en este València Diari, es tractaran, particularment, algunes de les normes que creen més inseguretat en l’escriptura i en l’oralitat formal d’esta llengua, com moltes de les que s’empren en el valencià universitari i de l’ensenyament, que fan recular la utilització d’este idioma nostrat, valencià-català o com el vullgam reconéixer o anomenar, sense innecessàries exclusions. Tot per la trista realitat d’una normativa per a especialistes i poc o gens per a la immensa majoria de persones potencialment usuàries d’esta llengua, llegida i escrita i oral formalment.
La demonització normativa de l’article neutre lo, trencadora de la naturalitat de la comunicació lingüística; la prescripció, completament innecessària, de la dièresi en la ï o ü àtona en paraules com ara diürnal, diürètic, ensaïmada, intuïció, suïcidi, veïnat i més de 200 paraules més amb eixa grafia; el mandat normatiu de l’ús escrit de la ele geminada en 1.605 paraules (DNV), com per exemple acaramel·lar, beril·li, fal·lera, gal·la, repel·lir, sil·logisme, sense cap regla ortogràfica ni gramatical indicadora del seu ús, són sudokus i paranys que compliquen i fan avorrir l’ús escrit d’esta llengua a la immensa majoria de valencianoparlants i de valencianoaprenents potencials.
La penalització o el bandejament de la preposició a davant complement directe, ja siga nom de persona o de ser animat, complica la comunicació i pot confondre l’autor i el receptor de l’acció, “Lluís, a la boda convida Clara”, “El cicliste que ha atropellat mon pare és d’Alberic”. Qui convida i qui és convidat? ¿Qui atropella a qui? L’ús de en o de a davant de circumstancial de lloc no contribuïx moltes vegades a aclarir si la preposició a és de direcció o de situació. En la frase “Messi continua fent gols al PSG”, no sabem si es fa gols en pròpia meta o si els els fa als contraris. Com David Villa, que quan era ja jugador del Barça, una notícia informava que “David Villa continua fent gols al Barça”. I si llegim que el Llevant ha guanyat al Bernabeu, no és que haja vençut (a) algun club futbolístic que es diga aixina, que no n’hi ha cap, sinó que ha derrotat algun equip en eixe estadi, potser el Madrid o a un altre en una final de Copa. Ja voldríem això!
I de les formes verbals, com vore, vorem, vullc, vullga, assentar-se, arrastrar, arrastrem, lligc, lligga, traïcionar, tusc, i algunes dotzenes més, estigmatitzades com a barbarismes o dialectals, que sí que diem, i substituïdes per veure, veurem, vull, vulga, seure, arrossegar, arrosseguem, llig (jo, ell) trair, que no diem, també seguirem tractant sense criteris excloents. Sense oblidar-nos dels paranys que representen els sudokus del canvi i caiguda de preposicions.
