“La jutgessa deixa en llibertat l’home que va amenaçar Mazón” és el titular d’una notícia apareguda fa uns quants dies en un diari. Si només llegim el títol de la crònica podem pensar que el president de la Generalitat és qui ha amenaçat a algú. O, com a molt, dubtarem sobre qui amenaça, perquè no és fàcil que el president d’un territori amenace a ningú llevat que siga el dels Estats Units d’Amèrica, actual, o el d’Argentina, vigent, però no pensarem que Carlos Mazón siga l’amenaçat, excepte si u és un erudit o molt entés en la complicada normativa que tenim en esta llengua.
Però si fem una lectura completa de la notícia, vorem que l’amenaçat sí que era el president de la Generalitat. Les eventuals equivocacions en casos com el que citem venen per eludir la preposició a davant del complement directe, nom de persona (Mazón), si se seguix la norma ‘pura’ i essencialista del valencià de llibre, obviant la norma emanada de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que en la Gramàtica normativa valenciana disposa que “Optativament, la preposició a introduïx el complement directe representat per nom propi de persona: «He vist (a) Carles». «Han convidat (a) Maria a la boda». En això, la GNV, a més de reflectir la realitat, seguix l’estela de Josep Giner i de Ferrer Pastor, que en la seua Gramàtica valenciana propugna l’ús de la preposició «a» davant del complement directe, quan és un nom propi de persona i posa exemples com «He vist a Pere», «No he conegut a Maria».
Algunes frases que també donen lloc a comprensió equivocada serien “El xic que buscava Antoni ja se n’ha anat”, que no sabem qui buscava a qui, i “La dona que ha atropellat Leonor amb la moto és forastera”, que no sabem qui ha atropellat a qui. La regla general disposa que davant de complement directe no va la preposició a, llevat de les excepcions “habituals”. De manera que les frases apuntades com a exemple més amunt, per a la normativa “pura”, no duen el referit nexe a, encara que confonga la funció dels personatges i el sentit de les seues accions. Més frases sense eixa a davant d’objecte directe ser animat són “Pilar recorda son pare”, “Jo votaré mon tio per a president del club”, que oralment ningú les diria sense la preposició.
La prohibició d’eixe nexe, com en les seqüències apuntades, i la repressió de la parla que comporta eixa penalització, és una de les normes que més dificulta la comunicació, en els exemples apuntats i en altres com “Gemma, la veïna, estima la meua germana”, “Invitaré el mestre”, que encara que no confonen clarament, també són estranys per a la comunicació. Si no volem que la normativa complicada que tenim seguisca contribuint a la davallada de l’ús social i de la transmissió generacional, cal anar reformant la normativa i fent el valencià normatiu més fàcil i acostant-lo tant com es puga a la parla natural. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua i destacats lingüistes han anat fent aportacions a la normativa i fent més practicable l’escriptura d’esta llengua, encara que no suficientment. Per cert, el toc al purisme, que frena la comunicació i naturalitat en l’ús de la nostra parla, el pegà la famosa ‘Llista Fabregat’, que disposava la incorporació o preferència al llenguatge de Canal 9 de més de cinc-centes paraules bandejades per la normativa essencialista i “oficial” aleshores. Però d’això tractarem en una pròxima entrega.
