Espanya viatja als Jocs amb la segona delegació més nombrosa (382) de la història amb un repte: batre les 22 medalles de Barcelona’92
Per vegada primera, hi haurà més dones (192) que homes (190) i s’igualarà la plusmarca d’equips (11) que van competir a la Ciutat Comtal
PARÍS, 22 (de l’enviat especial d’EUROPA PRESS, Gaspar Díez)
L’Espanya olímpica més paritària de la història -192 dones, 190 homes- viatja als Jocs de Paris 2024, que es disputen del 26 de juliol a l’11 d’agost, abanderada pel llustre d’un cicle d’èxits en Mundials i Europeus i la convicció que Barcelona’92, i la repetida plusmarca de les 22 medalles, passarà a la història.
«Per primera vegada he dit que anem a superar les 22 medalles de Barcelona, i no em penedisc», va apuntar fa un parell de setmanes en els Esmorzars d’Europa Press el president del COE, Alejandro Blanco, tradicionalment caut en les càbales, però assentat el seu pronòstic en les matemàtiques: 34 medalles en grans campionats l’any preolímpic 2015; 41, el 2019 i 67, el 2023.
Absents Mireia Belmonte, no classificada, i Lydia Valentín, retirada, la campiona olímpica en bàdminton en Rio 2026 Carolina Marín, després de la seua absència per la lesió del genoll trencat a Tòquio 2020, simbolitza el poder emergent de l’esport femení espanyol, que, per vegada primera, superarà en nombre (192) al masculí (190) en la història dels Jocs.
Espanya igualarà el rècord d’equips en uns Jocs, amb 11 -dos més que a Tòquio-, entre ells els dos de futbol, junt amb handbol, hoquei herba, waterpolo i bàsquet, també en les versions masculina i femenina, i el bàsquet 3×3 femení. «Espanya és una potència mundial en esports d’equip», subratlla Blanco.
Esta metamorfosi de l’esport espanyol es pot explicar per dos raons: una inversió milionària després de la crisi sanitària per la pandèmia de la COVID-19 i el canvi de mentalitat dels esportistes. Poc després de Tòquio 2020, el president del Govern, Pedro Sánchez, ja va anunciar una inversió «històrica» d’1.000 milions per al cicle 2019-23, un 40 per cent més que en l’anterior, un mannà que es pretén mudar ara en forma de medalles.
La injecció multimilionària procedent dels fons europeus postpandèmia, i el suport de les beques ‘CSD Team Espanya’ per a completar un esgotat pla ADO, han permès als olímpics nacionals pagar les competicions en l’estranger, ampliar els seus cossos tècnics i disposar, fins i tot, de ‘espàrrings’ com va confessar Carolina Marín en el seu pla per a aconseguir el doble or olímpic.
‘LA’ FOTO: L’ÚLTIM ‘VAMOS’ DE NADAL?
La de Rafa Nadal i Carlos Alcaraz, el (gloriós) passat i el (prometedor) present del tennis espanyol, serà ‘la’ foto dels Jocs. Això va augurar el president més longeu (des que va guanyar a Mercedes Coghen el 2005) del COE sobre el possible ‘últim ball’, i el seu postrero ‘vamos’, del millor esportista espanyol de la història sobre l’argila parisenca.
El dobles de Nadal, alimentat el seu ànim per la final a Basteu, i Alcaraz encarna el relleu d’una Generació d’Or de l’esport espanyol a una altra que s’entrelluca encara més lluminosa. Pot ser ‘la’ foto dels Jocs per a Espanya, o potser la que arreplegue les llàgrimes de l’incombustible Rudy Fernández en la seua sisena participació olímpica.
Candidats a esta instantània immortal són igualment els atletes Jordan Díaz, Ana Peleteiro, Álvaro Martín i María Pérez; el K4-500 liderat per Saúl Craviotto, qui podria desempatar amb David Cal com l’espanyol amb més medalles (6) en uns Jocs, i el femení; i el C2-500 d’Antía Jácome i María Corbera.
El futbol masculí i el femení ambicionen allargar la ‘festa’ després de la recent Eurocopa d’Alemanya, les Lligues de Nacions d’ambdues seleccions o el Mundial de les pupil·les de Montse Tomé; i el waterpolo culminaria sengles generacions de llegenda com a subcampiones olímpiques i després de ser campions del món i d’Europa.
Els regatistes del 470 mixt Jordi Xammar i Nora Brugman a la recerca de la ‘Triple Corona’ en apenes sis mesos; Carolina Marín; el nadador Hugo González; els judocas Fran Garrigós i Niko ‘Shera’; la gimnàstica rítmica i Ray Zapata; la subcampiona olímpica de taekwondo Adriana Cerezo; les regatistes Támara Echegoyen i Paula Barceló; la natació artística; el primer campió olímpic en escalada Alberto Ginés; els or en tir Fátima Gálvez i Alberto Fernández; l’eterna Maialen Chourraut; el golfista Jon Rahm; i els ‘Hispans’ cotitzen per a pujar al podi amb el vistós xandall de Joma, la multinacional toledana que vestirà al 15 per cent dels olímpics en Paris 2024.
Amb la incertesa resolta de l’estat de les aigües del Sena, la capital francesa es prepara per a albergar, blindada per un dispositiu de seguretat sense precedents -amb la presència fins i tot de militars, policies i guàrdies civils espanyols-, els Jocs de després de la pandèmia, i els ‘de casa’ per a una afició, un ‘team’ i un país, Espanya, que pot batre les 22 medalles de Barcelona’92.
Sense lletra en l’himne encara resten opcions alternatives per a celebrar els èxits del ‘Team Espanya’: onejar una de les 28.000 banderes reciclades pel COE i Santander i ballar al són de ‘La Gravedad’ interpretada pels finalistes d’OT per a festejar que, per fi, es va fer miques el sostre de cristall de Barcelona’92.
