En l’última columneta meua en València Diari, “La necessària actualització de la normativa lingüística i, especialment, d’altres normatives”, reivindicava una actualització de la normativa lingüística del valencià-català, a fi de disposar d’unes normes més assimilables i practicables, com les propugnades, per exemple, per grans mestres com Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Francesc Ferrer Pastor, mossén Alcover, Francesc B. Moll, Joan Solà i altres actuals i contribuir aixina a evitar l’acceleració de la baixada de l’ús social de la nostra llengua.
Em comprometia a tractar i indicar alguna de les normes que més contribuïxen a rebutjar l’ús escrit del valencià. Una d’estes complicades regles és la demonització i marginació de l’article neutre lo, principalment per fugir de la mateixa paraula amb el significat neutre del castellà. No podem escriure “Lo que més m’agrada”, sinó “El que més m’agrada”, singularitzant alguna cosa que pot no ser singular. Eixe bandejament i proscripció del lo neutre de la normativa induïda o establida per Pompeu Fabra, en 1913, és probablement l’exclusió que més desnaturalitza la parla habitual valenciana i catalana. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua té arreplegat i registrat en el Diccionari normatiu valencià el lo neutre en frases com “Ara bé lo bo”, “Lo que va davant va davant”. L’AVL el registra amb la marca de col·loquial, i això s’hauria de prendre com un pas a la normalització total d’eixe article amb el significat neutre.
L’absència del lo és una amputació que representa i provoca una imprecisió i una inconcreció innecessària a on hi ha precisió i concreció en la comunicació entre els valencianoparlants habituals. La proscripció o marginació del lo neutre és com un mandat lingüístic que implica un pecat (falta) si no es complix, encara que afecte la naturalitat, la fluïdesa i la precisió de la comunicació. Ningú en prescindix de l’ús, en els registres naturals i espontanis, en cap dels territoris d’esta llengua compartida. És una reducció, un empobriment de recursos, cosa molt pròpia de les visions dogmàtiques, dels elitismes i essencialismes.
En locucions, expressions i frases com ara, “Lo bo està per vindre”, “Lo mal és que ara està en l’atur”, “M’agrada lo de dalt”, “Vol lo seu i lo nostre”, ¿Com substituïm clarament, amb precisió, sense donar lloc a possibles errades, eixe lo censurat per l’elitisme lingüístic? Si el canviem en tots els casos per el, com possibilita la normativa, dona lloc a preguntar-nos què o qui és eixe el, si és una cosa bona, un personatge o un conjunt de coses bones. Si el lo de “Lo que va davant, va davant”, el substituïm per el, se’ns queda un “El que va davant, va davant”, i allò que pot ser un conjunt, una dita, un fet, es convertix en un únic element, com un corredor, un primer classificat. O una corredora, una primera classificada, etc. Si la frase natural i usual és “Amb lo malaltet que està no li parles aixina”, però per fugir del lo pecaminós i estigmatitzat per la normativa selecta, posem el, tindrem una frase inintel·ligible, “Amb el malaltet que està no li parles aixina”. O haurem de refer l’oració. I si a l’aforisme “Lo revolucionari és (quasi) sempre lo més modern”, li canviem el lo per el, haurem col·legit que revolucionari i modernor són sinònims, però, com sabem “lo” modern pot ser ben reaccionari i retrògrad, com es demostra amb la presència o l’actualitat de certes ideologies ben antigues. En la frase “Un lema de lo més expressiu”, si permutem lo per el, se’ns queda una construcció sense sentit. I si el reemplacem per la locució adverbial d’allò més, o per això, molta precisió no tindrà. I en la floreta “Amb lo bé que et para eixe pentinat, jo no em tallaria el monyo”, qualsevol mutació lingüística pot enterbolir la comprensió.
Més lingüistes a favor del ‘lo’
Tornant als propugnadors del lo neutre, en un article de desembre de 2023, “Pugen el ‘lo’ neutre al cel normatiu”, publicat en València Diari també, que ressenyava un llibre d’Abelard Saragossà, Article neutre: ¿local o universal, extern o propi, empobridor o enriquidor?, deia:
L’article neutre lo va ser condemnat a l’infern de la incorrecció normativa per Pompeu Fabra, fa un segle, per considerar que era un castellanisme inacceptable, a pesar de ser usual i documentat des de feia alguns segles en esta llengua, com informa el llibre que ressenyem i les autoritats lingüístiques que citem.
La consideració del lo com a incorrecte, des de fa una centúria, causa entrebancs a la comunicació en valencià, perquè significa la mutilació d’una construcció pròpia de la parla natural. I les solucions substitutòries de tan necessària partícula produïxen artificiositat en l’escriptura i en el llenguatge oral formal. En la parla natural i corrent no causa cap entropessó ni trava, ja que el pronunciem amb tota la naturalitat. L’absència d’eixe lo és una amputació que sí que causa desorientació i inseguretat a l’usuari mitjà.
Saragossà, des del principi al final, analitza minuciosament el naixement, el desenvolupament, la utilitat del lo com a article neutre i la diferenciació de l’article definit el. A més d’argumentacions de collita pròpia, a favor de la normalització del lo neutre, recorre i cita lingüistes de prestigi com Emili Casanova, els catalans Joan Solà, Badia Margarit, Pla Nualart i Ignasi Moreta i el balear Francesc de B. Moll, principal col·laborador de mossén Alcover en l’elaboració del Diccionari català-valencià, a més de Ferret i Batlle, com a qüestionadors de la no admissió normativa del lo com a article neutre.
Al final del xx i principi del xxI, diversos lingüistes i intel·lectuals han indicat limitacions de la norma sobre l’article neutre, com ara Solà (1972, 1994), Pla Nualart (2010) o Moreta (2013). Batlle (2000) i Casanova (2001) han mostrat factors estructurals, cronològics i empírics que qüestionen l’opinió de Fabra. I Ferret (2015) ha aportat dades empíriques que corroboren eixa proposta. En concret, Batlle, Casanova i Ferret han començat a desplegar una operació indispensable: deduir si l’article neutre és propi o forà estudiant l’evolució de la llengua. Per una altra banda, Batlle (2000) mostra que els gramàtics del segle xIx tractaven com a propi l’article neutre”. Solà manifestava que “Avui hi ha una inseguretat general en evitar l’article neutre” i Badia Margarit reconeixia que “La forma invariable lo és pràcticament universal en el llenguatge corrent”.
El linguiste Ignasi Moreta indicà que «Els que treballem amb textos filosòfics en llengua catalana tenim, en aquest punt, un autèntic problema. Però no és un problema lingüístic, sinó normatiu: el problema l’ha creat la normativa en tractar de proscriure un ús real i genuí de l’article neutre lo».
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la seua línia aperturista i reconeixedora de la realitat passada i actual de la parla, té el lo neutre registrat en el Diccionari normatiu valencià, com a usual que és. Només falta llevar-li la marca de col·loquial.
