Fa un poc més de tres anys va faltar Antonio Calpe. De seguida vaig fer un article que, per algun motiu que no sé, no es va publicar, en el mitjà a on el vaig enviar. Ara, amb un xicotet canvi, el reproduïsc ací, en les pàgines de València Diari. El motiu de publicar-lo ara és per l’acció del defensa del Real Madrid i de la selecció española, Carvajal, evitant mirar a la cara i no saludar de manera educada al president del Govern d’Espanya, en la recepció que tingué lloc en el palau de la Moncloa, amb motiu de triomf de la selecció española de futbol en l’Eurocopa de seleccions.
Acció que contrasta amb la d’Antonio Calpe, amb els motius i actituds, no anant a El Pardo a la recepció del dictador Franco al Real Madrid, per la consecució de la sexta Copa d’Europa, any 1966. En l’article “Carvajal no és Calpe”, publicat en este mateix mitjà, València Diari, el 24-07-2024, ja em referia a esta qüestió, però hi insistisc. En el tarannà i en la categoría de Calpe.
ANTONIO CALPE, UN VALENCIÀ PER A RECORDAR
Ja fa tres anys que va faltar Antonio Calpe, jugador de fútbol destacat en la dècada dels anys seixanta del segle passat, un dels millors i més carismàtics futbolistes valencians d’aleshores i de tots els temps. Una llegenda del Levante UD, com els mitjans de comunicació han dit i assenyalat al nomenar el seu traspàs. Va ser un dels principals protagonistes del primer ascens del Llevant a la divisió d’honor del futbol espanyol, en 1963.
Jo, que aleshores tenia 11 anys, estava exultant per eixa pujada, no perquè fora llevantiniste-granota, que no ho era, soc xoto, del València CF, sinó perquè l’equip blaugrana és valencià. La meua alegria també era perquè València anava a tindre dos equips en primera divisió per primera vegada, com els tenien Madrid, Barcelona i Sevilla. En aquella temporada, la de l’ascens, Calpe ja es va erigir en figura de primer orde en l’equip llevantiniste.
Pot ser que, a banda de ser un gran jugador, com va demostrar també després en el Real Madrid, ajudara a eixe liderat en l’equip blaugrana el fet que fora valencià, més encara, que fora del Grau o del Cabanyal, dels poblats marítims de la capital valenciana, barris llevantinistes majoritàriament. El camp de Llevant, el Vallejo, era sa casa.
Poc després va ser traspassat a l’equip madridiste, on va seguir demostrant i augmentant la seua categoria futbolística. Allí coincidí amb Manolo Sanchis, també valencià, d’Alberic, i en el Real Madrid van ser campions de la Copa d’Europa de clubs, en 1966. Va ser la sexta vegada que la guanyava el Madrid. En anar al conjunt madrileny, canvià d’equip i també de lloc de joc, ja que passà de defensa esquerre a saguer dret. I valencianoparlants com eren els dos laterals, més d’un crit es pegarien els dos, de banda a banda, en la nostra-seua llengua, i parlant entre ells, òbviament. Com en valencià els xapurrejava Santiago Bernabeu, president del Real Madrid, mig valencià, de pare d’Ontinyent.
A banda de la seua categoria esportiva, Calpe demostrà valentia i fermesa de caràcter, de personalitat i lleialtat a unes idees i a la seua familia, quan es negà a acudir a saludar i complimentar a Franco amb motiu del triomf del Real Madrid en la Copa d’Europa de 1966. No sols no hi va acudir, sinó que va dir el motiu. Un tio seu va ser afusellat després de la guerra civil.
Es va negar a anar a El Pardo pel seu antifranquisme i perquè anar a eixe acte haguera fet sofrir la mare de l’afusellat, sa iaia. Ho digué en privat, en el vestuari, als seus companys i al president. Això va ser una gran valentia, perquè negar-se, un personatge públic, i més un espanyol campió d’Europa, com era Calpe, a acudir a una recepció amb Franco li haguera pogut costar ben car al nostre futboliste, el qual, en eixa negativa comptà amb la complicitat del president del club. Per cert que en això de negar-se a saludar a un dictador-assassí, Calpe va tindre un emulador futboliste i del Llevant uns quans anys després. Segons em recorda el meu amic Manolo Mata, ex síndic del Grup Socialiste de les Corts i llevantiniste-granota de sempre i de per vida, Carlos Caszely, futbolista xilé i exjugador també del Llevant, es va negar a saludar a Pinochet en un acte protocolari la selección xilena de futbol. Manolo m’envia una foto d’Antonio Calpe i Carlos Caszely junts, amb Ramón Vilar (exregidor socialista, faltat fa uns quants mesos). Déu els cria i ells s’ajunten. Antonio Calpe, icona i emblema del Llevant, deixa una marca indeleble en el seu pas pel futbol, pel seu equip i per la vida.
