La Sala II del Tribunal Suprem ha anul·lat les condemnes imposades per l’Audiència Provincial de València a l’expresident del Valencia CF, Juan Bautista Soler, i als altres tres condemnats per l’intent de segrest del també exdirigent del club, Vicente Soriano, l’any 2014.
Les quatre persones estaven imputades per una conspiració per segrestar l’empresari Vicente Soriano i robar amb violència a casa seua.
L’alt tribunal destaca que la il·licitud de l’enregistrament obtingut pels agents de policia, valent-se d’un dels acusats, condueix a declarar vulnerat el dret a no confessar-se culpable i, amb ell, el dret a la presumpció d’innocència. Per ell o estima el recurs de tres dels acusats i els absol de les condemnes imposades, cosa que s’amplia a més al quart condemnat que no va recórrer.
El Suprem indica que no hi ha proves desconnectades de la gravació clandestina, que va estar a l’origen de la present causa, per la qual cosa és procedent l’absolució.
La sentència parteix del fet incontrovertible que el dispositiu utilitzat pel coacusat per obtenir l’enregistrament de les converses que després posaria a disposició del Grup d’Atracaments de la Prefectura Superior de Policia de València, li va ser lliurat pels mateixos agents, que volien obtenir proves més fundades sobre el que els altres acusats estaven planejant. I tot plegat en un context que prescindia de qualsevol coneixement i autorització per l’autoritat judicial.
Aplicant al cas la jurisprudència del Tribunal Constitucional i de la mateixa Sala II del Suprem, la sentència explica que la validesa o nul·litat probatòria de l’enregistrament no depén en exclusiva de qui assumeix la iniciativa de valdre’s d’un dispositiu que fa possible aquest registre, sinó que el que és veritablement definitiu serà sempre la idea “que la il·licitud probatòria s’associa a l’avantatge que obtenen els investigadors quan eludeixen els límits imposats pel nostre sistema constitucional a l’exercici de l’ius puniendi i es valen d’un instrument que els permet eludir la judicialització de les diligències i, per si no n’hi hagués prou, obtenir un testimoni de tan alt poder incriminatori, gravat aprofitant l’espontaneïtat de qui conversa amb el seu interlocutor sense saber que les seues paraules serviran per a fonamentar la seua pròpia condemna”.
Afegeixen que “acceptar sense reserves una declaració obtinguda en aquests termes suposa obrir una inèdita i perillosa via que permetria a la investigació penal esquivar els pertorbadors límits que imposen les garanties del nostre sistema constitucional”.
La sentència recorda que el procés penal permet als investigadors, per descomptat, valdre’s d’un agent encobert, “però la seua intervenció no es pot fer dependre de l’interés incontrolat a obtenir a qualsevol preu proves incriminatòries”.
“En definitiva, la judicialització d’una investigació criminal no s’hauria de contemplar mai com una rèmora per a l’agilitat en el desenvolupament de les investigacions. La intervenció del jutge d’instrucció confereix als agents la seguretat que proporciona la feina de qui assumeix la salvaguarda dels drets fonamentals del ciutadà investigat”, afegeixen.
