El 13 de febrer de 1972, hores abans de la seua repentina mort en un València-Atlètic, el gerent del València CF Vicente Peris deixava escrit, en l’editorial del programa de mà d’aquella trobada, un al·legat la vigència del qual resistiria i ja seria eterna en el club de la séquia de Mestalla: «La identificació de la gran família valencianista amb les inquietuds del club és sempre important. Ho és moltíssim més en els moments amargs (…) Hem de repetir el que tantes i tantes vegades hem proclamat amb legítim orgull: que el nostre públic, el públic valencianista, és el millor de quants fitxatges hem realitzat».
Tot per escrit de fa anys
I quasi mig segle després, Merchina Peris, la seua filla, formava part de la marea de més de 5.000 seguidors del València que va exercir la seua sobirania en una marxa històrica, transcorreguda en un ambient festiu i pacífic, per a recuperar el club. Baix el lema «El futur és nostre», el valencianisme va reclamar la immediata l’eixida del club del màxim accionista Peter Lim, que ha conduït a l’entitat a la pitjor crisi en els seus 102 anys d’existència. A través d’esta manifestació que ja és història. La «gran família valencianista» s’ha pronunciat i no hi ha volta enrere en un procés que per primera vegada ha provocat els primers senyals de feblesa i nerviosisme en Meriton, després de set anys de gestió i pese a l’escut de la seua majoria accionarial. El divendres van ser les declaracions arrogants de Lim en el Financial Times sentint «compassió» per «el petit problema» que li ocasionava una inflada la poderosa resposta de la qual va obligar anit al València CF a emetre un missatge en el qual entenia el «descontent» i confessaven que «podem i hem de fer-ho millor».
Quin és el desencadenament?
Era inevitable i el desencantament és irreversible i revela dos veritats: a conseqüència de la seua nefasta gestió, l’únic llegat positiu de Lim serà el d’unir a totes les faccions d’un mesellisme al qual ha menyspreat. Una dotzena de col·lectius de diferents sensibilitats es van sumar a la mobilització d’ahir. I, d’altra banda, la reacció aclaparadora garanteix que, amb independència d’on acabe conduint el col·lapse societari actual, el València disposarà d’una massa social lliurada, capaç de regenerar el seu benvolgut club.
Cants en la manifestació que no anaven dirigits a altra persona que no fora a Lim i l’encara president, Anil Murthy. Però cadascun dels presents tenia una missió íntima i única, com la de defensar una militància, honrar un llegat. Esta comesa va portar a Merchina a la plaça de Saragossa, i també al veterà Vicente Montesinos, el pare del qual va formar part de la caravana de seguidors que va acudir amb tren a la primera final de Copa en 1934 en Montjuïch, on el València granat i amb senyera escapulada va perdre davant el Madrid. Era també la missió de les desenes de penyes arribades en processó comarcal. Era l’encàrrec de Llibertat VCF, la defensa de la qual del club en este amarg tràngol ha internacionalitzat la causa valencianista i l’ha modernitzat en la nova batalla global en la qual els seguidors volen recuperar la propietat dels seus equips Tots eren hereus de la primera gran marxa de l’afició, al setembre de 1924 per a beneir la bandera i conquistar el futur. I tots i cadascun van defensar la màxima que, allà pels temps foscos del descens de 1986, va proclamar Arturo Tuzón, mentre pels altaveus de Mestalla sonava «It must be love» dels Madness: «El València Club de Futbol serà el que els valencians vulguen». Una frase que ja és proverbi i que ahir, els memoriosos membres de «Últimes vesprades a Mestalla» van lluir en una gran pancarta. I és que els seguidors del València CF són molt fidels i faran el que faça falta per recolzar al seu equip i fer el que estiga en les seues mans per ajudar-lo a pujar posicions.
Centenars de pancartes
Va haver-hi, de fet, centenars de pancartes. Moltes d’elles en anglés, que van trobar un fulgurant ressò expansiu en les edicions digitals dels periòdics anglesos, nord-americans i asiàtics, assetjant com un mosquit molest el somni de Mr Lim. «Lim, your horror xou is over. Take your puppets and go far away» (Lim, el teu xou de l’horror està acabat. Agafa les teves mascotes i vés-te molt lluny), era una altra de les pancartes que alguns simpatitzants portaven, al costat d’altres com «A football club is not a business» (Un club de futbol no és un negoci).
Pancartes, banderes i indumentària, no faltaba cap detall en esta històrica manifestació i que els seguidors recuperen per a les ocasions distingides, com les samarretes dels ídols d’infància, amb els dorsals descolorits de Fernando Gómez, Pablo Aimar o els patrocinis d’entitats financeres que ja van desaparèixer. Al crit de «Peter, vés-te ja», «Anil, canalla, fora de Mestalla» i amb els càntics dels dies de partit orfes des de fa any i mig, la comitiva va ser avançant per l’Avinguda d’Aragó, va deixar enrere la ubicació del Camp d’Algirós i va arribar a la seva fortalesa sagrada, Mestalla, cap a les 19.30 hores. En un clima d’eufòria, uns pocs amagaren amb la idea errònia d’envair l’estadi, inspirats en els esdeveniments de Old Trafford de fa una setmana, però membres de Llibertat VCF i Corba Nord van impedir que s’executés. José Antonio Pérez va ser l’encarregat de llegir el manifest final: «És un dia històric. És el primer dia d’una nova era per al València. Perquè sí, els sàtrapes cauran i el club tornarà a ser de qui sempre ha estat, dels seus aficionats. Hem de ser conscients que si avui ens hem reunit aquí no és per un escut, no, i tampoc és per un equip de futbol. Si avui ens hem reunit aquí és per un sentiment més gran que cadascun de nosaltres». És l’inici del València del futur.
Manifestacions a Twitter
Mai ens enfrontarem a un rival pitjor… PETER LIM.
La manifestació d’avui venç la distància física.
Hui molts no podrem estar, però no per això deixarem de ser allí.
<
Nunca nos enfrentaremos a un rival peor… PETER LIM.
La manifestación de hoy vence la distancia física.
Hoy muchos no podremos estar, pero no por eso dejaremos de estar allí. @valenciacf #LimGoHome pic.twitter.com/Kfdfwr4pMt— Álex Gadea (@AlexGadea01) May 8, 2021
>
Des de l’arribada de Peter Lim al #ValenciaCF fa set anys han passat vuit entrenadors sense comptar les cinc vegades (amb esta) de Voro com a interí.
Perquè això, gairebé el doble d’entrenadors destituïts que anys de «gestió».
<
Desde la llegada de Peter Lim al #ValenciaCF hace siete años han pasado ocho entrenadores sin contar las cinco veces (con esta) de Voro como interino.
Pues eso, casi el doble de entrenadores destituidos que años de “gestión”.
— Pablo López Ruiz (@PabloRu_95) May 3, 2021
>
