Les xiquetes d’Alcàsser: 25 anys del triple crim que va tindre en tensió a tota Espanya

Desirée, Miriam y Antonia, las tres niñas víctimas mortales

Desirée, Miriam i Antonia, les tres xiquetes víctimes mortals| Cedida

 Este dilluns, 13 de noviembre, es complixen vint-i-cinc anys del segrest de Miriam, Toñi i Desirée, les tres veïnes de Alcàsser (València) d’entre 14 i 15 anys violades i torturades fins a la mort pel pròfug Antonio Anglés i el seu camarada Miguel Ricart, en llibertat des de fa quatre anys.


Rebre les notícies de València Diari

El brutal assassinat de les tres xiquetes de Alcàsser va mantindre en suspens a tot el país durant més de dos mesos i el posterior seguiment mediàtic del dolor de les seues famílies i la investigació forense i policial van donar peu al que nombrosos analistes han arribat a denominar l’inici de la «telebasura».

Les víctimes van ser vistes per última vegada el 13 de novembre de 1992, quan es dirigien desde Alcàsser, on residien, a la discoteca ‘Color’ de Picassent, on mai van arribar,.

La seua desaparició va donar pas a una intensa busca que va concloure el 27 de gener de 1993 quan dos apicultors van trobar els cadàvers semienterrats de les adolescents en un paratge de difícil accés conegut com ‘La Romana’, prop de la presa de Tous. Les autòpsies van confirmar que Miriam, Toñi i Desirée van ser torturades i violades abans de morir d’un tir.

Antonio Anglés y Miguel Ricart

Antonio Anglés i Miguel Ricart | Cedida

 

La repercussió mediàtica del triple crim va ser tal que, a les poques hores d’haver-se trobat els cossos, programes d’emissió nacional van traslladar els seus platós a Alcàsser y van entrevistar els pares, familiars i amics de les xiquetes.

 

Les autoritats continuen buscant a Antonio Anglés

Un dia després de la troballa dels cossos van ser detinguts diversos sospitosos, entre ells Miguel Ricart, que en la seua primera declaració davant de la Guàrdia Civil va admetre la seua participació en els crims, i també d’Enrique Anglés.

Un tercer sospitós, Antonio Anglés – germà d’Enrique -, que es trobava fugat de Picassent després d’aprofitar un permís penitenciari, es va donar a la fuga, encara que la seua participació en els crims va ser provada al descobrir-se uns papers trencats junt al lloc on estaven soterrats els cossos.

Des d’eixe moment, es desconeix el seu parador i encara que es va especular amb que podia haver mort ofegat en aigües de la costa d’Irlanda, la seua busca ha continuat, sense èxit, per distints països de Llatinoamèrica i Europa.

 

Ficha policial de búsqueda de Antonio Anglés Martíns

Fitxa policial de busca d’Antonio Anglés Martíns | Interpol

 

Miguel Ricart, l’únic processat

El 12 de maig de 1997 va començar el juí contra l’únic encausat, Miguel Ricart, qui després de 49 vistes i la compareixença d’un centenar de testimonis va ser condemnat el 5 de setembre a 170 anys de presó com a autor de tres delictes d’assassinat i quatre continuats de violació en concurs amb tres delictes de rapte.

 

El tribunal va considerar que encara que Antonio Anglés va ser l’autor material dels crims, Ricart va estar present i no va fer res per evitar-los. A més, se li va trobar culpable de quatre delictes de violació, per atacar sexualment a una de les xiquetes i subjectar a les víctimes mentre una altra persona, suposadament Anglés, les forçava.

 

Miguel Ricart, asesino de las niñas de Alcàsser

Miguel Ricart, l’únic processat per l’assassinat de les xiquetes d’Alcàsser, en els anys 90 | Cedida

La sentència va absoldre inicialment a l’Estat de tota responsabilitat subsidiària en relació al cas, encara que el 4 de juliol de 2005 la Sala contenciosa administrativa de l’Audiència Nacional va declarar la responsabilitat patrimonial de l’Estat per la concessió en 1992 del permís penitenciari aprofitat per Anglés per a donar-se a la fugida.

 

En 2010, el cas va recobrar actualitat al constatar-se que Ricart podria estar complint els seus últims dies de privació de llibertat en virtut de les redempcions aplicades a la pena.

 

Ricart havia sigut jutjat i condemnat pel Codi Penal de 1973, que arreplegava, entre altres mesures, un dia de descompte de condemna per al pres per cada dos de treball. Així, el 22 maig de 2011 Ricart hauria complit la seua condemna.

 

No obstant això, l’Audiència de València va acordar aplicar-li la «doctrina Parot» – sol·licitada per l’Associació Clara Campoamor -, que adjudicava beneficis penitenciaris successivament a cada condemna i no sobre el màxim de 30 anys, amb la qual cosa la seua eixida es retardaria fins al 19 de gener de 2023. Al gener de 2011, el Tribunal Suprem va confirmar la decisió de l’Audiència.

 

  

 

 

L’alliberament de Ricart

 

Però el 21 d’octubre de 2013, la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans va anul·lar la retroactivitat de la doctrina Parot i això va activar l’eixida de presó a Espanya de presos etarres, assassins i violadors, Ricart entre ells.

  

 

 

 

Miguel Ricart en 2013 a su salida de prisión

Miguel Ricart en 2013 després de la seua eixida de presó | Cedida

 

El 29 de novembre de 2013, amb 44 anys i vint-i-u d’ells entre reixes, l’únic condemnat pels crims de Alcàsser va abandonar la presó d’Herrera de La Manxa.

La seua excarceració va ser recorreguda davant el Suprem pels familiars de les víctimes, l’Advocacia de l’Estat i diverses associacions encara que finalment, l’alt tribunal va considerar que cap d’estes parts estava legitimada per a oposar-se a l’acte de l’Audiència de València que, en aplicació de l’anul·lació de la doctrina Parot, va declarar extingida la pena.

En els seus primers dies de llibertat, Ricart va ser objecte d’un intens seguiment mediàtic i després d’un primer intent d’establir-se a Còrdova, finalment va optar per desplaçar-se a Catalunya, on va estar pocs dies abans de creuar la frontera amb França el 12 de desembre de 2013.

 

Últimes notícies

Notícies relacionades

Activar notificacions D'acord No, gràcies